Alen Muhic va néixer el febrer del 1993 en un hospital de Gorazde, a Bòsnia i Hercegovina. La seva mare havia sigut torturada i violada reiteradament per un soldat serbi a la localitat de Foca. La dona va donar el fill en adopció i va refugiar-se als Estats Units, on va refer la seva vida. El nen va ser adoptat al cap d'uns mesos per un treballador de l'hospital. Als deu anys l'Alen va saber que era adoptat quan un nen al pati el va insultar dient-li "txètnik bastard". Anys després, un periodista el va ajudar a recopilar informació. "Vaig conèixer la meva mare biològica, però hem deixat de tenir contacte perquè jo soc el seu pitjor record de la guerra". Va veure el seu pare biològic el 2006, quan va ser jutjat i condemnat com a criminal de guerra, però només va complir 18 mesos de presó per un testimoni amic. L'home viu a 30 quilòmetres del noi i nega les violacions. “Quan vaig conèixer el meu pare, li vaig veure a la cara que era un assassí”. El testimoni de l'Alen és un dels joves víctimes de violacions que encara viuen amb l'estigma i sense cap reconeixement. La periodista Teresa Turiera el va entrevistar el 2018 i va publicar el seu testimoni a l'ARA, en un seguit de reportatges sobre els Balcans que van servir de recerca per al projecte. "M’agradaria que el meu fill tingués la possibilitat de créixer en un país on no hi hagi odi", afirma. De moment, ell és infermer a l'hospital on va néixer.
El teatre reobre les pitjors ferides de la Guerra de Bòsnia
‘Encara hi ha algú al bosc’ porta al TNC i a la Model els testimonis de dones violades i dels fills
BarcelonaMeliha Merdjic només tenia 13 anys quan les tropes sèrbies amb l’ajuda de l’exèrcit popular iugoslau van ocupar la seva ciutat, Visegrad, al nord-est de Bòsnia i Hercegovina. El seu testimoni és un dels més esfereïdors que es poden imaginar. Els soldats van matar una vintena de membres de la seva família, la majoria homes i nens. Ella va haver de veure com degollaven el seu germà de 16 anys. A les dones les van torturar i violar. Van sobreviure ella i la seva mare, que va estar segrestada en un antic hotel, a disposició dels soldats. “Tot el que es va fer va ser un treball pensat i sistemàtic. Així s’esborra el passat i la gent ja no torna, perquè no té on tornar”, diu la Melilha. Aquell lloc infaust avui és un balneari de luxe. “La guerra sobre el terreny va acabar fa 25 anys, però per a mi la guerra encara no ha acabat”, assegura. Aquesta és una afirmació que comparteixen totes les víctimes de la violència sexual de la Guerra de Bòsnia (1992-1995). Els Acords de Dayton van suposar la fi política del conflicte, però queda la metralla psicològica: els malsons i la por, la falta de reconeixement, la negació dels fets, la burla de la justícia, la desmemòria de les institucions, tot això segueix sent sal a la ferida.
Encara hi ha algú al bosc és el títol del projecte que recull alguns supervivents de la violència sexual a Bòsnia –entre 25.000 i 50.000 dones van ser violades com a arma de guerra i hi ha centenars de fills nascuts de violacions– i els dona veu i altaveu. I s’ha d’anomenar projecte perquè si bé va néixer amb la idea de convertir-se en un espectacle de teatre basat en la novel·la Como si yo no estuviera de Slavenka Drakulic, la rigorosa i colpidora recerca periodística de Teresa Turiera-Puigbò, juntament amb el director Joan Arqué Solà i la dramaturga Anna Maria Ricart Codina, que van localitzar i entrevistar els testimonis i van viatjar a Bòsnia fins a set o vuit vegades al llarg de tres anys, va fer que decidissin aixecar el seu propi relat i que aquest acabés tenint tres potes: l’espectacle teatral que es podrà veure al Teatre Nacional del 14 de gener al 16 de febrer; el documental que s’emet aquest dimarts al Sense ficció de TV3, i una exposició de fotografies d’Oriol Casanovas que es pot visitar a la presó Model.
L’espectacle del Teatre Nacional vol donar veu a les grans oblidades –encarnades per Montse Esteve, Judit Farrés, Ariadna Gil, Erol Ileri, Òscar Muñoz, Pep Pascual i Magda Puig– però també posar de manifest “on érem nosaltres el 1992, què en sabíem de la guerra i què hi fèiem, què hi feia Europa, i què hi fem ara”, diu Anna Maria Ricart. “A nosaltres ens queda a la memòria pels Jocs Olímpics, però a dues hores de vol d’aquí a Sarajevo passava el que passava”, afegeix. L’eufòria que es vivia a Barcelona era tragèdia en una altra riba del Mediterrani. “L’obra és com una bufetada. T’obliga a pensar que coses tan terribles continuen passant avui, i què hi fem nosaltres i què no davant de l’horror que tenim al voltant”, diu Ariadna Gil, fent referència als camps de refugiats i a les dones que arriben embarassades. Per jugar aquest pla més actual i europeu, els actors s’interpreten a ells mateixos i a la vegada representen les víctimes reals, s’expressen amb les seves paraules i gestos. "Ens hem plantejat quin dret tenim a parlar del dolor d'altres persones. Elles ens ho han demanat: «Parleu-ne perquè a nosaltres no ens fan cas, som les oblidades del conflicte»", recorda la dramaturga Anna Maria Ricart. “La guerra no està acabada”, insisteix Joan Arqué. La seva intenció és que l’espectacle, que al Teatre Nacional el veurà poca gent per culpa de la pandèmia, pugui arribar a les escoles, als altres països europeus i, sobretot, als Balcans. “Els hi devem”, afirma Turiera.