La tecnologia en l’any que comença

The New York TimesA La guerra de les galàxies, el Falcó Mil·lenari de Han Solo va fer la ruta Kessel en menys de 12 parsecs; en la vida real, l’única cosa que ha fet el Falcon 9 de moment és aterrar a Cap Canaveral sense perdre l’equilibri o explotar. Però jo, com molts aficionats al tema, em vaig emocionar per aquest èxit, en part perquè va reforçar el meu optimisme creixent respecte a la direcció que sembla que agafa la tecnologia, una direcció que podria acabar salvant el món.

Per si no teniu ni idea de què us parlo, el Falcon 9 és el coet reutilitzable d’Elon Musk, que se suposa que pot transportar una càrrega a l’espai i després tornar a la posició des d’on se’l pot llançar una altra vegada. Si la idea funciona, podria reduir dràsticament el cost d’alliberar material en òrbita. I aquest aterratge exitós ha sigut tota una fita. Encara estem molt lluny de les colònies espacials i els hotels de gravetat zero, per no parlar dels imperis galàctics. Però la tecnologia de l’espai avança després de dècades d’estancament.

I, des del meu punt de vista amateur, sembla que això forma part d’una tendència més àmplia, i això em fa sentir més optimista respecte al futur del que m’hi he sentit en bastant temps.

Vaig acabar el doctorat el 1977, l’any de la primera pel·lícula de La guerra de les galàxies, cosa que vol dir bàsicament que he passat tota la meva vida professional en una era de decepció tecnològica.

Fins a la dècada dels setanta gairebé tothom creia que la tecnologia avançada aconseguiria en el futur el mateix que havia aconseguit en el passat: aportar una millora ràpida i inequívoca a gairebé tots els aspectes de la vida. Però no ha sigut així. I tot i que els factors socials -sobretot, l’extrema desigualtat- han tingut un paper important en aquesta decepció, també és veritat que en molts sentits la tecnologia no ha complert les expectatives.

L’exemple més obvi són els mitjans de transport: els cotxes i els avions no són més ràpids que quan jo era estudiant, i els temps de viatge reals han augmentat a causa dels embussos i les mesures de seguretat. En termes més generals, el nostre domini sobre el món físic -la nostra capacitat per produir i distribuir coses- ha progressat menys del que s’esperava gairebé tothom.

Ara bé, hi ha hagut un progrés impressionant en la nostra capacitat de processar i transmetre informació. Però tot i que els vídeos de gats i concerts a mi m’agraden tant com a tothom, encara parlem d’una part molt limitada de la vida: continuem vivint en un món material, i fer anar la informació amunt i avall té els seus límits. La famosa ocurrència de Peter Thiel (“Volíem cotxes voladors i en lloc d’això ens han donat 140 caràcters”) no és justa, però conté una bona dosi de veritat.

Al llarg dels últims cinc o sis anys, però -almenys això és el que em sembla a mi-, la tecnologia ha tornat a incidir en el món físic; un cop més, progressem en el món de les coses, no només en el de la informació. I això és important.

Observar els avenços en enginyeria espacial és divertit, però la notícia realment important té a veure amb l’energia, un camp que fins fa poc ha provocat una decepció realment enorme. Durant dècades, les tecnologies de l’energia no convencionals no complien les expectatives, i era com si res pogués aturar la nostra dependència del petroli i el carbó -mala notícia a curt termini per la preeminència que donava al Pròxim Orient, i una notícia encara pitjor a llarg termini a causa de l’escalfament global.

Ara, però, som testimonis d’una revolució en múltiples fronts. Els efectes més grans de moment han vingut del fracking, que ha aturat les pors sobre el pic del petroli i, si es regulés adequadament, podria incidir en el canvi climàtic: el gas provinent del fracking continua sent un combustible fòssil, però cremar-lo genera moltes menys emissions d’efecte hivernacle que cremar carbó. La revolució més gran del futur, però, es troba en l’energia renovable, ja que els costos de l’eòlica i la solar han baixat increïblement de pressa.

Per què és important, això? Tothom que no sigui un ignorant o un republicà s’adona que el canvi climàtic és sens dubte l’amenaça més gran que afronta la humanitat. Però quantes coses haurem de sacrificar per combatre-la?

Bé, encara se senten afirmacions, sobretot provinents de la dreta però també d’algunes persones de l’esquerra, en el sentit que no podem prendre mesures efectives sobre el clima sense posar fre al creixement econòmic. Marco Rubio, per exemple, insisteix que intentar controlar les emissions “destruiria la nostra economia”. Això no ha sigut mai raonable, però els que afirmàvem que protegir el medi ambient era compatible amb el creixement érem una mica vagues a l’hora de donar detalls, i ens limitàvem a afirmar que amb uns incentius adequats el sector privat trobaria la manera.

Però ara veiem bastant clarament com pren forma un futur d’emissions baixes i sostenibles -bàsicament una economia electrificada en què, sí, l’energia nuclear té un cert paper, però en què el sol i el vent són bàsics-. No cal dir que aquest futur podria no arribar. Però si no arriba, el problema serà polític, no pas tecnològic.

És veritat: encara espero que arribin els cotxes voladors, per no dir els hiperimpulsors. Però hem fet prou progressos en la tecnologia de les coses perquè salvar el món sigui de sobte molt més plausible. I això és un motiu de celebració.