10 tecnonecrològiques del 2015

Des del 2011 dedico l’últim article de cada any (2012, 2013, 2014) a compensar els reculls de polítics, artistes i esportistes traspassats amb un recordatori d’enginyers i emprenedors que ens han deixat aportacions tecnològiques significatives, moltes encara presents en la nostra vida quotidiana. I, com en altres ocasions, deixo constància de la nul·la representació femenina i la baixa presència europea en aquesta generació d’innovadors.

Joseph Engelberger (1925)

Quan General Motors va instal·lar a les seves plantes de producció el braç robòtic Unimate creat per Engelberger i el seu soci George Devol, la indústria de l’automoció es va transformar: no només Chrysler i Ford van seguir el mateix camí, sinó que l’entusiasta adopció de la robòtica per part dels fabricants japonesos va ser un element crucial del seu èxit en qualitat i eficiència. Més tard, Engelberger es va centrar en l’aplicació dels robots a l’assistència sanitària. Tot i fer braços mecànics, va opinar sempre que els robots han de tenir rodes i no cames.

Geoffrey Lilley (1919)

El Concorde va ser el primer intent contemporani d’Europa per competir amb els EUA en la producció aeronàutica comercial. Però l’avió supersònic amb perfil d’ocell va estar a punt de no poder fer els vols transatlàntics que eren la seva raó de ser: les autoritats nord-americanes no acceptaven l’espetec que feia en superar la barrera del so. Geoffrey Lilley va ser l’enginyer que va aconseguir reduir-ne el soroll fins a nivells admissibles. Gràcies a alguns dels seus desenvolupaments en aeroacústica, els viatges actuals en avió són menys sorollosos.

Charles Townes (1915)

El precursor del làser com a mitjà per transmetre energia de manera concentrada en forma de llum va ser el màser creat pel físic nord-americà Charles Hard Townes, que feia servir les microones. L’invent li va valdre el premi Nobel de física l’any 1964, i té encara més valor quan saps que va persistir en la seva idea malgrat que Niels Bohr, el pare de la mecànica quàntica, li va assegurar que no funcionaria. Els màsers es fan servir en els rellotges atòmics i els radiotelescopis. Amb ajuda de la seva creació, Townes va calcular la massa de l’enorme forat negre que hi ha al centre de la Via Làctia.

Norman Pickering (1916)

La revifalla dels discos de vinil serveix als que només han escoltat música en format digital per apreciar el valor de la càpsula fonocaptora, el petit dispositiu de precisió que hi ha a l’extrem del braç dels tocadiscos i que transforma en senyal elèctric les minúscules ondulacions dels solcs recollides per l’agulla. La càpsula inventada per Pickering el 1945 va ser el principal sistema d’audició musical fins a l’arribada del CD. L’enginyer també va ser un dels fundadors de l’Audio Engineering So-ciety, l’associació internacional dels que ens dediquem al so.

Joseph Lechleider (1933)

Les primeres connexions a internet per xarxa telefònica, pensada per a la veu, es feien convertint les dades en sons, però la velocitat de transmissió era molt baixa. Als laboratoris Bell d’AT&T, Lechleider va tenir la idea d’injectar directament el senyal digital a la línia, però de manera asimètrica, amb velocitats de baixada i de pujada molt diferents per evitar interferències. Aquell sistema es va anomenar DSL i ha permès a les telecos allargar uns anys la vida de les línies tradicionals de coure fins que ha arribat la fibra òptica.

Tony Verna (1933)

Si ara veiem repetits els gols de Messi a la tele és perquè aquest productor de la CBS va inventar un sistema de marques d’àudio a les cintes de vídeo per indicar les jugades que valia la pena tornar a veure, en un partit de futbol entre els equips de l’exèrcit i l’armada que el seu canal va emetre en directe el 1963. La repetició instantània era tan insòlita que el locutor va haver d’aclarir als espectadors que l’exèrcit no havia tornat a marcar, sinó que el gol que veien era el mateix d’abans.

Donald Shell (1924)

Posar les dades en ordre pot semblar una operació trivial, però hi ha d’haver un algoritme que la porti a terme de la manera més eficient. Un dels més populars és el que el matemàtic Shell va crear el 1959, que comença agafant elements molt separats i va reduint la distància entre els objectes que s’han de classificar. Com que ara la memòria és molt barata es fan servir algoritmes menys eficients que el de Shell, però encara el trobem en sistemes industrials.

Ralph Ungermann (1942)

Després de treballar a Intel en la creació dels microprocesadors 4004 i 8080, Ungermann va fundar Zilog, el producte principal de la qual era el xip Z80, compatible amb el 8080 però més ràpid i barat. Per això va ser el processador triat per a ordinadors domèstics com els Sinclair ZX80 i Spectrum, l’Amstrad CPC i el Tandy TRS-80, i la consola de butxaca Nintendo Game Boy, a més dels primers sintetitzadors polifònics. Més tard, Ungermann va posar en marxa Ungermann-Bass, dedicada a les xarxes empresarials.

Gene Amdahl (1922)

Quan la informàtica només estava a l’abast d’administracions públiques i grans empreses com bancs i asseguradores, tots els ordinadors eren IBM. Gene Amdahl hi va treballar en diverses èpoques, l’última com a responsable del System/360. Frustrat per la burocràcia interna, l’any 1970 va plegar definitivament per crear Amdahl Corporation, que fabricava amb el suport de la japonesa Fujitsu ordinadors centrals compatibles amb el programari i els perifèrics d’IBM. Més endavant va formular la llei que porta el seu nom, sobre les limitacions del procés en paral·lel respecte al seqüencial.

Satoru Iwata (1959)

Iwata va presidir Nintendo durant els anys més pròspers del fabricant de videojocs: sota el seu mandat van néixer els models DS i Wii. Havia arribat a l’empresa l’any 2000, procedent de HAL Laboratory, creadora de jocs tan populars com la sèrie Pokémon. Un dels lemes d’Iwata era que els jocs només triomfen si són entretinguts i no perquè l’aparell sigui més potent. Es va rebaixar el sou a la meitat quan Nintendo no va aconseguir el mateix èxit amb els models 3DS i WiiU, i va arribar tard als jocs per a telèfon mòbil.