La tele per riure i no pensar

“Soy la china más famosa de Madrid y no hay nadie que se resista a mis encantos asiáticos ”. Així es presentava una de les candidates a trencar les parelles que participen a La isla de las tentaciones, de Telecinco. Cinc parelles se separen per conviure amb un grup de persones del gènere oposat i intentar resistir-se als seus encants. A Villa Playa hi viuen les dones amb una dotzena de mascles que volen seduir-les. A Villa Montaña hi viuen els cinc homes amb una dotzena de noies que volen temptar-los. El programa mostra les imatges dels flirtejos a les respectives parelles per estimular la gelosia o la infidelitat de l’altre. Telecinco ho ven com un exercici per coneixe’s millor a un mateix i, sobretot, solucionar els problemes de relació que pugui tenir la parella. Serveix, diuen, per enfortir el vincle si la parella resisteix. Com que tots els concursants són més aviat curts de gambals i de reaccions primàries i van mig despullats tot el dia, pot semblar un reality innocu i hilarant perquè provoca vergonya aliena. Bàsicament perquè els participants s’han presentat voluntàriament a un joc que, des del primer minut, no poden suportar. Forma part de les paradoxes de la telerealitat: els participants estan disposats a embargar el seu benestar, esperant que la humiliació mediàtica suposi una millora en les seves vides. És la màgia que atorguen a la tele. Es venen l’ànima a Mediaset esperant felicitat eterna i són triturats per la maquinària. El programa utilitza el seu patiment i les seves mancances intel·lectuals i psicològiques per fer-ne un espectacle demencial. Són convertits en titelles, se’ls desposseeix de la seva realitat. Amb el pretext de convertir-los en famosos acaben transformats en porqueria televisiva que serveix d’esquer a nous aspirants. Aquest és el mecanisme de la telerealitat: tractar persones com productes.

Però La isla de las tentaciones també té conseqüències en bona part de l’audiència que el mira, especialment en el públic més jove. Aquest públic n’infereix que aquesta és la manera de relacionar-se sentimentalment. Una concursant que plorava de gelosia cridava entre llàgrimes: “ Me he enamorado tanto de él que me he desenamorado de mi ”. La isla de las tentaciones, un dels programes més comentats als instituts, normalitza les relacions basades en la gelosia i la desconfiança. Redueix el vincle home-dona a la sexualitat. Confon la relació tòxica amb l’enamorament i la dependència amb l’estimació. Imposa la dictadura de l’estètica. Reforça la idea que el benestar i l’estabilitat mental de les dones depenen de la relació amb els homes. Potencia el tòpic que la pitjor enemiga d’una dona és una altra dona. Perpetua la masculinitat basada en la competitivitat entre mascles alfa. Polaritza i simplifica el rol de la dona convertint-la en bleda o puta. Aquesta és la porqueria que l’audiència diu que només mira per riure i no pensar. Aquest és, justament, el problema. Que no pensen en el que estant veient.