La telerealitat i les misèries de l’ésser humà
La Sexta va estrenar dimecres a la nit un nou format de reality show. Es tracta de La isla amb Pedro García Aguado. L’expresentador que ensinistrava adolescents conflictius ara abandona catorze participants homes (i cap dona) en una illa deserta tropical amb tres matxets, tres ganivets, un kit mèdic bàsic, aigua per a un dia i un equip tècnic amb unes quantes càmeres. Se suposa que hauran de passar quatre setmanes subsistint en condicions lamentables. No hi ha guanyador ni premi. És només el repte de superar obstacles i descobrir els límits del cos humà. De moment, el que vam veure el primer dia era un ramat de mascles afamats i assedegats que es pensen que són Cocodrilo Dundee. Sobredosi de testosterona inútil mal canalitzada. Entreteniment buit i avorrit que s’ha convertit en un déjà-vu permanent.
La telerealitat connecta amb l’esperit voyeur de l’espectador i amb el plaer d’experimentar un sentiment de superioritat moral envers els participants. Però en els formats que inclouen la supervivència hi ha més elements en joc. Per una banda, l’engany. És obvi que cap concurs deixarà morir ningú de gana i set, però s’intenta crear aquesta fal·làcia del risc de mort imminent. L’agonia vital dels participants genera morbo perquè és com si l’espectador investigués els seus hipotètics propis límits. La crueltat televisiva ha anat en augment des de l’aparició dels reality shows fins al punt que els participants actuals estan disposats a aguantar un patiment extrem. El gènere del reality ha incrementat progressivament el llindar del sofriment, que és l’únic que justifica la presència davant les càmeres. És l’espectacle del dolor i la por. L’explosió mediàtica dels shows de la supervivència ha coincidit amb la crisi econòmica i reconforten l’audiència en la seva pròpia misèria i incomoditats. És la cultura del podria ser pitjor. Entronca també amb la imposició mediàtica del culte al cos. En els programes de supervivència els participants van pràcticament nus i experimenten un procés d’aprimament extrem i un bronzejat excessiu que culturalment s’associa a l’èxit personal. Les males condicions de subsistència debiliten i humilien l’individu de tal manera que incrementen les possibilitats de conflicte.
Tot i que les bases del concurs deuen tenir les seves trampes i excepcions també es poden trobar qüestions antropològiques en l’experiment televisiu: és el retorn de l’individu a les condicions primigènies de l’ésser humà. Nòmada, sense aixopluc, buscant menjar i aigua i intentant fer foc. És com si la televisió ens enfrontés amb les desventures dels nostres propis ancestres. Com si el patiment que veiem demostrés la dificultat que hi ha hagut per evolucionar fins on som ara.
