Temes per a l’endemà
Els grans temes que ens ocupaven abans de la pandèmia tornaran. Alguns, com la descarbonització del món o la biodiversitat, els reprendrem on els vàrem deixar. En d’altres, l’impacte del que ens està passant alterarà els termes de la discussió. En aquest article n’esmento cinc d’aquests últims.
EUA i Xina. El conflicte s’ha aguditzat. Ens enganyaríem si ho atribuíssim només a les rareses de Trump. Serà molt millor si no el gestiona ell, però el conflicte és de fons i no desapareixerà. Com que ens hem d’acostumar a pensar l’impensable, em temo que l’única incògnita és si aquest conflicte serà fred o calent. Les confrontacions armades són encara improbables, però no les excloc. Ho hauria fet a finals de l’any passat. Com ens afectarà a la UE? L’escenari més desitjable és que siguem pont de concòrdia. El menys desitjable és que el conflicte ens divideixi entre proamericans i proxinesos.
El BCE i Karlsruhe. A l’eurozona, de la crisi ens n’ha de salvar la política monetària del BCE. És vital per al Sud però, com hem vist amb la sentència del Tribunal Constitucional alemany, amb seu a Karlsruhe, això inquieta la ciutadania alemanya. Plana l’ombra de la hiperinflació de fa cent anys. El tribunal no vol adonar-se que limitar la capacitat de creació de diner del BCE és condemnar-lo a la manca d’efectivitat. Draghi no va tenir necessitat d’anar gaire més enllà del que va anar perquè podia anar-hi: no tenia límit. És cert que no sabem ben bé per què no tenim inflació. Tota la història monetària ens portaria a pensar que una creació de diner tan massiva com la que s’ha estat produint la generaria (i de passada devaluaria el deute). Però no és el cas i en la situació actual ho hem d’aprofitar: necessitem una política del BCE tan expansiva com sigui concebiblement possible. Afegeixo que potser la inflació, si no ha vingut fins ara, ja no vindrà. Però si ve no ens ha d’agafar poc preparats. Seria imperdonable.
Avis i nets. Com arreu i amb eficàcia desigual -més alta als hospitals que a les residències-, la gestió de la crisi ha salvat moltes vides. Les morts evitades han sigut sobretot de gent d’edat. En aquest sentit, doncs, ha representat un gran gest de solidaritat dels nets cap als avis. Ja veníem d’una situació, la gestió de la crisi del 2008, en què, relativament parlant i per la via de les pensions, foren també els avis els afavorits. A mi em sembla que a partir d’ara els avis també hauríem de ser solidaris amb els nets. M’horroritza, per exemple, la idea que no puguem reprendre adequadament l’educació dels joves i dels infants. La transmissió a distància està bé, però el mestre proper és indispensable, sobretot per als segments més desafavorits de la població. No ens podem permetre que es deteriori l’escola.
Nord i Sud. La pandèmia ha generat un estat d’opinió reticent amb la globalització. És segur que s’insistirà en reserves estratègiques, en política industrial, en l’assegurança de capacitat productiva en sectors designats com a essencials: indústries tecnològiques, farmacèutiques, d’alimentació, de transport, d’energia, etc. Sumat al proteccionisme més tradicional de Trump, i a la seva bel·ligerància antixinesa, els efectes sobre el comerç internacional poden ser importants. Expresso una inquietud: procurem no passar-nos. Continuarà sent més econòmic produir molts productes de consum i intermedis al Marroc. I països com el Marroc necessiten els nostres mercats. Tancant-nos no els ajudem.
Públic i privat. La crisi posa en relleu que el bon funcionament de l’acció col·lectiva demana que l’Estat assumeixi i exerceixi responsabilitats actives, i expansives, en àmbits clau de la protecció social i de la promoció econòmica. Sens dubte, l’impuls, ja preexistent, cap a l’augment de la pressió fiscal en sortirà reforçat. Ara bé, no s’hauria de confondre això amb la idea que la “responsabilitat d’execució” és idealment el mateix que l’execució directa per part de l’administració pública, i no s’hauria d’acompanyar això del menyspreu cap al sector privat. Hi ha coses que el sector públic fa millor i coses que fa millor el sector privat, vingui d’on vingui el finançament. L’escola pública no és més legítima que la concertada. La col·laboració público-privada, ben dissenyada, és beneficiosa per al bé comú. Al centreesquerra li convindria abandonar la temptació de vincular la idea d’un sector públic ben dotat de recursos pressupostaris amb la d’un sector públic amb molt personal i poques transferències (“capítol 4”). Recíprocament, al centredreta li convindria acceptar el concepte d’una hisenda redistributiva potent, sempre que no es pretengui limitar que s’expressi mitjançant transferències. Aquí hi hauria elements per a una bona entesa de futur entre les dues sensibilitats.
