Arts escèniques
Misc25/11/2018

Temporada Alta desafia l’elefant a l’habitació (i el públic també)

Els temes més punyents són els més atractius per a públic i programadors

Laura Serra
i Laura Serra

Girona I SaltLa programadora del Festival d’Avinyó, Agnès Troly, surt a mitjanit de l’espectacle Rebota, rebota y en tu cara explota i li confessa al director del festival Temporada Alta, Salvador Sunyer, que li ha encantat. La representant del Teatre Nacional de Brussel·les igual. I això que era difícil de seguir amb subtítols, perquè l’actriu Agnès Mateus és imparable i efervescent, però precisament aquesta és l’energia que no troben a Centreeuropa. Mateus porta l’espectador de les rialles incontrolables quan esporga els contes clàssics i els deixa en un esquelet masclista -amb dard inclòs a Jan Fabre- a la incomoditat més angoixant quan es fa llançar ganivets a uns centímetres del cos. Rebota, rebota y en tu cara explota és una denúncia contundent dels feminicidis, però també de tot el camí que fa possible arribar a aquesta brutalitat.

És el mateix que vol fer Àlex Rigola amb un altre dels muntatges que es pot veure aquest cap de setmana, en què el festival ha convidat uns 90 programadors internacionals per ajudar a exportar la creació contemporània d’aquí. Rigola no ho fa des del vessant performàtic, sinó amb una instal·lació més introspectiva, un recorregut per dotze habitacions i per sis persones. La crua aproximació de Macho Man a la violència de gènere no només ha deixat noquejats els professionals del teatre.

Cargando
No hay anuncios

Aquestes dues últimes setmanes l’han vist uns 700 estudiants de batxillerat de Girona i Salt, i el festival ha hagut d’ampliar l’atenció psicològica als joves. A cada funció hi ha hagut llàgrimes: una noia els va explicar que el pare l’havia violat, altres joves han confessat agressions de la parella de la mare, una classe ha viscut de prop la mort de la mare d’una companya a mans de l’home. “Són joves que no tenen experiència vital i es pensen que el que viuen a casa és normal. I això els ha servit per posar nom a les coses que els passen. El que era una instal·lació escènica s’ha convertit en un projecte social”, reconeix Rigola, impressionat de l’impacte directe que ha tingut. El que també impacta és que encara no hi hagi cap lloc per veure Macho Man a Barcelona.

Només un robot a escena

El teatre document està guanyant protagonisme. Els creadors s’atreveixen a desafiar l’elefant a l’habitació, a parlar dels conflictes de la realitat més immediata. És el que fa una de les obres més esperades, Uncanny valley, de Stefan Kaegi, a qui Rigola considera un mestre. Thomas Melle va voler confessar el seu trastorn bipolar en un llibre. Va tenir èxit, però es va trobar que quan li tocava explicar-ho en públic es desestabilitzava. Per això van decidir inventar-se el seu alter ego robòtic. Però posar en escena una màquina d’aparença realment molt humana planteja infinites preguntes, començant per si un robot xerrant es pot considerar teatre. N’hi ha més: si millorem les nostres potencialitats amb pròtesis tecnològiques, quan deixem de ser nosaltres? Quan ens convertim en robots? Podem empatitzar amb una màquina? Aquí el públic va aplaudir-lo! “I encara més inquietant, no som ja resultat del que decideixen els robots?”, planteja Kaegi, posant d’exemple els resultats electorals marcats per bots i com els líders polítics modifiquen el discurs segons els estudis elaborats per màquines. Uncanny valley aconsegueix sobretot una cosa: fer pensar en el que avui podem considerar autèntic. Això, i que tot el públic corri a acostar-se al robot al final de l’obra per fotografiar-lo: un record també tecnològic.

Cargando
No hay anuncios

La política fins i tot es va colar en l’espectacle del duo de ballarins Lali Ayguadé i Guilhem Chatir, un Here que planteja el mite de la creació amb dos petits éssers que aconsegueixen alliberar-se mar enllà gràcies a la col·laboració mútua, una dramatúrgia, però, que és confusa i alhora massa present. L’espectacle plàstic que més ha seduït els programadors de tot arreu és el de la companyia de circ Baró d’Evel, que guanya legions d’adeptes cada vegada que actua. Poètic, original, singular i màgic. I amb un protagonista inesperat, un corb. Elefants i corbs: és hora de mirar-los de cara.