Temps de ‘convergències paral·leles’
M’agraden molt els oxímorons (gran nom per a un arbre). Penso que aquesta figura retòrica -que, segons la definició de Jorge Luis Borges, neix quan “s’aplica a una paraula un epítet que sembla contradir-la; així els gnòstics van parlar d’una llum fosca; els alquimistes, d’un sol negre” ( El Zahir, J.L. Borges)- s’ha tornat indispensable per entendre la realitat que ens envolta cada dia.
Com podríem viure sense conceptes com creixement negatiu, banca ètica o la terrible guerra justa - made in Açores?
Parole, parole, parole (Mina, 13 d’abril de 1972). Paraules que no se’n van amb el vent, com afirma algun insensat, i que són a l’origen del tot, en una identitat misteriosa entre Déu i el logos. Ho podem llegir a l’Evangeli (Joan 1:1), on trobem la magnífica i potent locució “ in principio erat verbum ”, una de les frases que forma part de les bases de la nostra civilització occidental (juntament amb “ Just do it ”, de Nike).
El llenguatge s’adapta, crea, plasma, explica una realitat que, al seu torn, s’adapta, crea, plasma, explica una paraula en una interacció en què no se sap qui ha nascut abans o després, la realitat o la paraula mateixa.
De vegades fenòmens socials o polítics necessiten una definició pròpia de la llengua per arribar a ser reals i tangibles. I sospito que la llegendària majoria silenciosa (hi ha viatgers que diuen que han coincidit amb ells en territoris desconeguts) mai arribarà a ser majoria per la falta que tenen de paraules tan potents com independència, consulta i assemblea, que, en canvi, donen força a la majoria sorollosa que tothom, aquesta sí, coneix i es troba fins i tot al supermercat o a la porta de l’escola.
Considero, per tant, que en un moment delicat com aquest hem d’invocar l’ajuda de paraules que amb el seu poder ens facin progressar i vèncer les actuals dificultats, que ens semblen insuperables.
Parlem clar: el problema ara per ara és la divisió de la representació política catalana i la falta d’unitat en relació al “procés”.
La possible solució ens arriba de la política italiana (que original que sóc) i s’anomena convergenze parallele [convergències paral·leles].
Aquesta definició la va encunyar, sembla, Aldo Moro en el llunyà 1959 en un congrés de la Democràcia Cristiana a Florència per definir la futura estratègia del partit i la seva relació amb el potent Partit Comunista Italià (PCI): dues rectes paral·leles (que mai es trobaran) i al mateix temps convergents en un punt.
Els anys posteriors van ser anys difícils i de greus tensions al meu país (terrorisme i Guerra Freda) i era palesa la necessitat d’un acord, un compromesso storico que donés una certa solidesa a la política nacional, dividida entre aquests dos grans partits totalment antagònics. Aquest moviment va tenir una etapa fonamental en el suport extern del PCI al govern presidit pel mític i místic Giulio Andreotti, de Democràcia Cristiana, el 1976, i va naufragar a final dels 70 arran del segrest i posterior assassinat d’Aldo Moro el 9 de maig del 1978.
Rectes paral·leles i convergents en un punt, no importa quan i com, en un equilibri entre una distància perpètua i una trobada que les mantindrà separades, cadascuna amb la seva identitat ben precisa.
No us recorda alguna cosa? ¿No és desitjable poder aplicar aquesta definició a una possible relació entre CiU i Esquerra Republicana? ¿I no la podem considerar adequada per al vincle entre... ICV i CUP o, si volem fer un exercici de fe, per a la mateixa Convergència... i Unió? El tot, òbviament, en funció d’un objectiu comú: la superació d’aquest impàs tan perillós, pel que representa (futures dificultats encara més grans). M’atreveixo també a pensar en una política de convergències paral·leles entre Catalunya i Espanya. Dos estats separats i amics amb un objectiu en comú que reforci la identitat i el benestar de cadascun. Aquí, fent un parèntesi, segons la meva humil opinió, fa falta una proposta concreta i pública de la Generalitat pel que fa a condicions econòmiques que assegurin assistència a Espanya per a uns quants anys (m’imagino l’amable resposta...).
Necessitem més oxímorons que ens ajudin a simplificar situacions complexes. Fem volar, doncs, aquestes paraules, escampem-les arreu, amb el seu màgic poder d’agregació d’unes tendències segurament ja presents en la societat catalana. Ara, per a mi, el millor oxímoron és “Prohibit prohibir”, mort i enterrat amb el Maig del 68, i que ara alguns, potser perquè els recorda les sigles del seu partit, estan tornant a posar de moda. Quanta sensibilitat comercial.
