La temptació antipolítica

Arrels històriques. Encara que els sectors més de la ceba miren amb recel els indignats per la seva nul·la sensibilitat catalanista, el cert és que la genètica del moviment entronca amb una antiga tradició del país, que és el rebuig instintiu cap al poder polític i cap al mateix concepte d'autoritat. Aquesta pulsió, encetada quan la Cort va marxar de Barcelona i aguditzada després del 1714, ens ha convertit històricament en una societat viva, dinàmica, contestatària i profundament democràtica (en el sentit originari del terme), però també explica les successives foguerades de ràbia popular en els últims dos segles, la tendència a l'activisme assembleari -enfront d'una casta política llunyana i percebuda com a oligàrquica- i l'auge de l'anarquisme en el si del moviment obrer. El moviment dels indignats no ha nascut a Barcelona, i la seva causa immediata -que no és la desafecció política, sinó la crisi econòmica- tampoc és exclusiva d'aquí. Però un cop aixecada la llebre, a Barcelona és on el conflicte té més possibilitats d'enquistar-se i eriçar-se. Costa d'imaginar que a Madrid es produís un episodi com el de dimecres al Parc de la Ciutadella, amb l'intent organitzat d'humiliar el Govern i el Parlament.

Indignacions diverses. Divendres passat [17 de juny] aquest diari publicava una interessant anàlisi de Xavier Casals (La il·lusió populista), que incloïa el fenomen dels indignats en un corrent més ampli, ideològicament transversal, que comparteix el rebuig a la partitocràcia tradicional. Un mateix impuls produiria, així doncs, respostes d'allò més diverses: des de les consultes sobiranistes del 10-J, la irrupció de SI i el bon moment de la CUP (indignació independentista) fins a la consolidació de Ciutadans (indignació antinacionalista) i l'auge municipal de Plataforma per Catalunya (indignació xenòfoba). "Comparteixen la crítica a les formacions tradicionals -diu Xavier Casals-, alhora que es defineixen com a partits-moviment". A tot això cal afegir-hi l'augment de vots en blanc i nuls en les últimes convocatòries electorals. Tot plegat suposa un gran desafiament per als partits majoritaris.

La prova de foc. Entre aquests partits-moviment i els indignats hi ha, però, una diferència substancial. Mentre que els uns s'han constituït com a partits amb estructura estable, amb bases ideològiques i programes d'acció concrets, els indignats són un col·lectiu poc articulat, que expressa un malestar real però difús, i ataca el que ells anomenen el "sistema" amb perdigonades més sorolloses que efectives. Les propostes d'acció que han aprovat són, per dir-ho suaument, maximalistes: inclouen la nacionalització de les empreses privatitzades i de la indústria farmacèutica, l'eliminació dels "cossos repressius" i dels antidisturbis, la paralització de les obres del Quart Cinturó i de l'AVE, la reducció de la jornada laboral mantenint el sou íntegre, i fins i tot "prioritzar les pràctiques culturals minoritàries enfront de les polítiques d'espectacle per a les masses". No cal dir que són propostes legítimes, però fins que els indignats no es presentin a unes eleccions no sabrem si això és realment un programa de majories. La CUP, Ciutadans, fins i tot PxC s'han sotmès a la prova de foc, la de les urnes, cosa que els ha donat una legitimitat limitada però autèntica; els indignats , en canvi, parlen en nom del "poble" i neguen la representativitat dels diputats, que han rebut centenars de milers de vots. I així no es fa camí cap a la democràcia real, sinó cap a la seva demolició.