La temptació de banalitzar la presó
La presó preventiva avui té molt poc sentit tenint en compte l’existència d’altres mitjans de control telemàtic que podrien complir perfectament les funcions de comprovació d’una possible fuga o destrucció de proves. Tal com he mantingut tantes vegades, per a la majoria de casos té molt més de pena anticipada i d’exemplaritat que de necessitat, però és especialment greu si es prolonga en el temps.
Aquests dies en què tot es concentra al voltant de la sentència del Procés, no tinc clar si s’ha de contemplar com un punt final o com un punt de partida. Políticament parlant, soc incapaç de fer un diagnòstic més o menys encertat, i em sembla que l’únic possible és el de la incertesa o, si es prefereix, en termes més suaus, el del compàs d’espera. Des del punt de vista jurídic, la situació és diferent: la incògnita desapareix i, malgrat la dificultat que suposa una sentència dura -i qualsevol privació de llibertat sempre ho és-, l’estratègia per combatre-la es converteix en un camí més precís. No ignoro la duresa de l’impacte que tindrà, especialment en els afectats, així com la sensació d’injustícia, però a partir d’aquest moment ja es parteix d’una realitat concreta i s’entreveu un altre recorregut. El problema és que sovint els temps jurídics s’eternitzen i les solucions sovint arriben massa tard.
El cas més dur que he viscut va ser l’any passat en una presó mexicana amb un intern condemnat a vint anys de presó: després d’haver-ne complert catorze es va demostrar que hi havia hagut un error judicial i va ser posat en llibertat. És evident que cap reparació li retornarà aquests anys de vida que li han arrabassat.
En el moment actual, m’horroritza la banalitat amb què de vegades sento als debats discutir sobre les possibles condemnes que es poden posar als líders socials i polítics. “¿Set anys, només set anys, els cauran? Com a mínim, deu!” ¿Saben què significa passar un sol any a la presó? D’acord amb els estàndards europeus, es considera una llarga condemna a partir de cinc anys de privació de llibertat, i són molts els estudis que demostren com afecta negativament la persona un temps en presó d’aquesta durada, per no parlar de la repercussió que, a més, té en la vida de les seves famílies. És per això que un cop més insisteixo en la necessitat de buscar sancions diferents de la presó, que estiguin més d’acord amb el segle XXI. I ho dic convençuda, no només per raons ètiques sinó també d’eficàcia.
El cas més representatiu és el de Jordi Cuixart, a qui el temps en presó no l’ha fet canviar d’opinió, sinó que a través de l’“ho tornarem a fer” ha reforçat encara més el seu posicionament.
Recentment hem conegut la posada en marxa d’un informe del Consell d’Europa. La meva experiència, fa uns quants anys, en aquest camp, va ser positiva. Des d’aquesta institució s’enviava diferents experts a presons europees, encara que en aquell moment estava més concentrat a avaluar la situació dels països de l’Est després del canvi de règim. Un cop efectuada la visita, emetíem un informe que, sense ser vinculant, tenia la virtut de destacar els punts més conflictius tant en termes de funcionament de les presons com de vulneració de drets fonamentals. Ha passat força temps des d’aleshores, però encara ara se’m fan difícils d’oblidar certes escenes.
Aquest cop ho liderarà el parlamentari letó Boris Cilevics, que, sensible amb el tema, ha fet un primer informe sobre l’actuació de la justícia a Espanya i a Turquia amb els casos de polítics independentistes catalans i kurds. L’informe és molt interessant i demostra un bon coneixement de la matèria. En les conclusions preliminars, diu que al seu entendre Espanya és una democràcia viva i amb una cultura de debat públic, lliure i obert, per la qual cosa es pregunta què és el que han fet exactament els polítics catalans per haver estat processats. Destaca que l’organització d’un referèndum il·legal havia estat despenalitzada el 2005 i que organitzar i participar en manifestacions pacífiques constitueix l’exercici d’un dret fonamental. Per això es pregunta com pot ser que l’exercici d’aquest dret constitueixi un delicte i sigui castigat amb penes de llarga durada.
I així, en la mateixa línia, Cilevics tampoc comprèn la greu acusació de rebel·lió imputada als acusats, en la qual s’exigeix una violència que a tots els efectes no es pot demostrar, i recorda com va abordar aquesta qüestió el tribunal de Schleswig-Holstein.
S’obre pas, doncs, a un nou debat sobre la dissidència ètica i social, que recorda quan Antígona afirmava que era necessari obeir primer altres lleis no escrites.