Els tentacles de la Xina

Fent un repàs de la història de la Xina, veiem que aquest país no ha estat sempre un gran exportador. De fet, al segle XVII la dinastia Ming i després la Qing van instaurar un conjunt de polítiques conegudes com a haijin que anul·laven el comerç marítim privat. Més tard, la pressió perquè el país s’obrís comercialment va conduir al que es coneix com a sistema de Canton, en què aquesta ciutat del sud, avui Guangzhou, passava a concentrar tot el comerç de la Xina amb l’exterior. Aquestes mesures van provocar un estancament social i tecnològic important. Canton, però, era un dels ports més importants del món.

En aquell moment el te, la seda i la porcellana xinesa tenien molt d’èxit a Anglaterra, que pagava directament amb plata perquè la Xina no els comprava res a canvi. Aquesta situació va canviar amb les Guerres de l’Opi, iniciades per una Anglaterra que volia solucionar aquest dèficit comercial exportant opi a la Xina des de l’Índia britànica. En perdre aquestes guerres, la Xina es va veure obligada a obrir quatre ports més, a cedir Hong Kong a Anglaterra i a firmar una sèrie de tractats injustos. Ja al segle XX la Xina va restablir la república, i l’any 1949 el Partit Comunista va arribar al poder, després de la guerra civil. Sota el govern de Mao, la Xina va doblar la seva població i va començar a industrialitzar-se, però no sense controvèrsia. El Gran Salt Endavant -un projecte de reforma econòmica i social- va acabar amb la mort, per fam, de 45 milions de persones. I el que es coneix com a Revolució Cultural -una mena d’Inquisició comunista- va tenir conseqüències socials molt negatives. Amb la mort de Mao arriba al poder Deng Xiaoping, el 1978, i posa en marxa el que es coneix com a socialisme amb característiques xineses, una sèrie de reformes econòmiques basades en la privatització, la descol·lectivització i l’aixecament del control de preus que transformaria l’economia planificada en una economia de mercat. Des d’aleshores i fins avui l’economia xinesa ha crescut de mitjana més d’un 8,5% anual.

El setembre del 2013 el president xinès, Xi Jinping, va anunciar el programa One Belt, One Road, amb el qual volia ampliar la seva influència econòmica i cultural als altres quatre continents. És, de llarg, el projecte amb més inversions de la història, cobreix més de 68 països i inclou el 65% de la població i el 40% del PIB del planeta. La nova Ruta de la Seda serà per via marítima -amb la creació d’oleoductes, gasoductes i noves vies de comunicació- i terrestre -amb la construcció de carreteres i línies de ferrocarril-. L’objectiu, segons la versió oficial de la Xina, és millorar les relacions comercials i accelerar el creixement econòmic dels països involucrats. És, doncs, un projecte molt ambiciós, molt car (es calcula que costarà més d’un trilió de dòlars) i amb molt de risc, ja que inclou alguns dels països més inestables políticament del planeta. En definitiva, la Xina ja no només vol ser una potència econòmica sinó també una potència geopolítica, i aquesta és la manera com ho vol aconseguir.