Teoria i pràctica de la superioritat
BarcelonaPer primer cop en molt temps no he de recórrer a la voluntat per ser optimista. Després de set jornades, l’Espanyol és líder de la Lliga, amb nou gols a favor i només un en contra. Amb cinc partits guanyats, un d’empatat i un de perdut. És un equip sòlid que pràcticament no encaixa perquè concedeix molt poques oportunitats a l’adversari. I quan ho fa sempre -excepte un cop- apareix Diego López per desbaratar-les. Tot això no és fruit de la casualitat. Anem primers perquè som superiors.
I la manera de demostrar que som superiors és guanyant la majoria de partits (de moment el 71%), la majoria dels punts en joc (fins ara el 76%), amb una mitjana correcta de gols a favor (1,3 per partit tot i haver-nos quedat dos cops a zero) i un gran balanç defensiu (0,14 gols per partit: ens marquen un gol cada set partits, o el que el és el mateix, cada 630 minuts). Amb els números tapes la realitat, diuen alguns. Doncs no és la intenció: els números són, en aquest cas, el millor reflex de la realitat. Perquè el que ens permetrà aconseguir el nostre objectiu (l’ascens directe) són precisament els números. I si mantenim la progressió d’aquest inici de Lliga (més números: ja hem jugat més del 15% del total) no només pujarem amb ascens directe: serem -seríem- el campió de Segona amb més punts de la història.
El joc no és brillant, es queixen alguns pericos. La suposada superioritat no es demostra al camp, afegeixen. Tenim conceptes diferents de superioritat. A mi també m’agradaria guanyar cada dia per 5-0 i passar per sobre de tots els rivals. Però tenir un pressupost molt superior i millors jugadors no implica ni guanyar sempre, ni golejar, ni fer ballar l’altre equip. Ha d’implicar guanyar més sovint que els altres. El Madrid i el Barça tenen un pressupost infinitament superior al del Cadis i el Getafe. Jugadors incomparables. Però no sempre els golegen. De vegades fins i tot perden contra ells. Però ningú no dubta que, al final de la Lliga, els dos grans quedaran primer i segon.
Ahir l’Espanyol va ser clarament superior al Mirandés. Sense que el joc fos brillant, no es va patir en cap moment, i si Jofre tingués dos anys més hauríem golejat. Aquest és el pla de Vicente Moreno, aquesta és la seva opció per gestionar la superioritat: mantenir la porteria a zero i confiar en la qualitat dels de dalt. I pot confiar-hi perquè els de dalt tenen qualitat. No és esperar que soni la flauta. Perquè la superioritat també és això: saber que els bons jugadors resolen els partits.