Una terra de contradiccions orgulloses

Enviat especial a AndalusiaL’assaig d’un pas de Setmana Santa passeja silenciós, carregat a les espatlles entrenades dels costaleros per La Alameda de Hércules, l’artèria sevillana que irriga la festa més gamberra, jove, eclèctica i alternativa de la capital andalusa. Al seu pas, tot i l’absència d’imatges religioses i de música, que es reserven per als fastos oficials, fins i tot els joves que beuen cerveses de litre al carrer s’ho miren amb un posat reverencial que dona transcendència i solemnitat a una estampa que, als ulls d’algú de fora, pot arribar a resultar còmica.

“Andalusia és contradicció”. Ho diu l’Ángel Fernández, un jubilat de 71 anys, assidu de les protestes per una pensió digna i que s’autodefineix com a progressista. Debat sobre la seva terra -va néixer a Madrid, però fa 40 anys que viu a Sevilla- amb en Manuel Álvarez-Benavides, de 61 i corredor d’assegurances, que està dubtant entre votar el PP o Ciutadans a les eleccions autonòmiques de diumenge que ve. Xerren a la Taberna de Juan, un bar pintoresc de la capital, amb les parets carregades a parts iguals d’imatges religioses de cristos sagnants i marededeus hiperrealistes i de llaunes de conserva perfectament exposades a les caixes, descansant sobre un aparador de decoració densa. I, tot i els seus perfils ideològics oposats, coincideixen a assenyalar, orgullosos, les dualitats del poble andalús.

“Per Setmana Santa trobes gent molt d’esquerres, comunistes, ateus, prostitutes i gent de tota mena amb la Mare de Déu aquí penjada, que viu el pas de manera realment emocionada”, continua l’Ángel. El vector religiós és fonamental per entendre la realitat andalusa. Les germandats actuen com a “element de socialització” entre bona part dels ciutadans, explica el professor de sociologia i investigador de l’IESA de Còrdova Manuel Yruela. Per a molts és el principal entorn en què es relacionen. Com per al Javi, un sevillà gai que voreja la trentena i que surt de natzarè amb una germandat, tot i el seu agnosticisme confés: “M’emociona molt, però ho entenc com una qüestió de tradició i cultura”.

En aquest mar de contradiccions neda un poble per on la revolució industrial va passar de puntetes i que s’ha entregat entusiasta a un partit nascut per aixoplugar un proletariat industrial aquí escàs, el PSOE. En els 40 anys que fa que governa la formació -des de la Junta preautonòmica de Plácido Fernández Viagas del 1978- Andalusia ha multiplicat per 8 el seu PIB, la riquesa que es genera anualment, i s’ha deixat enrere el subdesenvolupament, paraula de moda entre els intel·lectuals andalusos de la Transició. Però ha estat incapaç de tancar la bretxa econòmica amb la resta d’Espanya, tot i haver estat beneficiada en el repartiment de fons europeus i pels models de finançament.

Andalusia s’ha saltat revolucions. Sense reforma agrària, el camp es va mantenir concentrat en grans latifundis, controlats per señoritos que van contenir el sorgiment d’una burgesia emprenedora i que es dedicaven a construir palauets i expatriar els diners als bancs madrilenys i catalans en lloc de fer fàbriques. Això va frenar la revolució industrial. L’economia andalusa va passar de l’agricultura directament als serveis, ja en democràcia, i això s’arrossega fins avui dia. “No hi ha esperit inversor”, lamenta el Manuel mentre escura una cervesa sense alcohol a la taverna sevillana. També ha impactat en els usos socials i ha incidit en l’estructura del treball, organitzada en jornades de sol a sol i períodes d’inactivitat, cosa que alimenta el fals mite de l’andalús gandul, destrossat per les mans envellides dels milers d’obrers emigrats a les fàbriques catalanes i basques el segle passat.

Els 40 anys de govern socialista han fracassat en l’objectiu de revertir aquesta situació i en el d’arribar a la mitjana d’ocupació espanyola. “Hi ha hagut prioritats d’inversió equivocades”, considera el delegat d’ El Confidencial a Andalusia i autor d’ El cortijo andaluz, Agustín Rivera. La seva tesi, compartida per molts a peu de carrer, és que els socialistes han fet servir els recursos públics per construir una xarxa clientelar que manté milions de vots captius, perquè depenen de l’erari públic: sigui a través de subvencions com el PER agrari (ara rebatejat com a Profea) o directament perquè treballen a l’“administració paral·lela” que conforma una densa xarxa d’empreses públiques i fundacions. És un dels principals arguments de l’oposició d’esquerres i de dretes en campanya. Però els socialistes i alguns experts com Yruela, que va ser portaveu de la Junta a l’època de José Antonio Griñán, ho neguen: “A tot arreu hi ha relacions clientelars, però a Andalusia no n’hi ha més que en altres indrets”.

El debat a la taverna s’escalfa quan es posa sobre la taula el clientelisme. “¿Tu no has anat als pobles? ¿No has vist els diners que guanyen els jornalers i les cases que tenen? Això d’on surt? Dels teus impostos i dels meus!” El Manuel gairebé crida quan ho diu, però l’Ángel ja brama: “Si no fos així hi hauria una guerra civil! Podem deixar que la gent es mori de gana, però no podrem anar pel carrer, com als 80, que em van robar 14 ràdios del cotxe”. L’explosió del cas de corrupció dels ERO, relacionat justament amb el repartiment fraudulent d’ajudes públiques i la col·locació irregular, ha alimentat la imatge de societat clientelar, acusació sensible per al progressisme, perquè suposa posar en dubte les ajudes a les capes desafavorides d’una societat massa acostumada a la desigualtat que avui es reclama justa i social.

Però no només així s’explica la preeminència socialista. És cert, descansa en les zones agrícoles: ciutats mitjanes cosides per camps d’oliveres repuntats per carreteres rectilínies, que fan que el paisatge andalús agafi un aire californià -el vell somni era assemblar-s’hi també en estructura productiva-. Però té arrels històriques profundes. Els mateixos señoritos que van barrar el pas a la burgesia van mantenir una classe treballadora empobrida. La submissió dels jornaleros als cacics va generar enormes desigualtats i “dues classes socials molt enfrontades”, diu Yruela, i això ha creat potents anticossos a la dreta.

Però, altra vegada, la contradicció. El biaix esquerranós mai s’ha traduït en fortes protestes. “Sempre es manifesten els mateixos 20.000”, diu el Manuel. “Un andalús protestarà pels toros, la Setmana Santa o el Betis”, remata l’Ángel, que estira el tòpic, tot i que en efecte el 1995 una manifestació va ser capaç de canviar les normes de la Lliga per evitar el descens de l’altre equip de la ciutat, el Sevilla FC.

La identitat pròpia

Andalusia és festa, flamenc i toros tant com és esforç, camp i poesia. Però l’apropiació que el franquisme va fer del folklore andalús per engreixar la identitat espanyola ha abocat en aquesta terra d’artistes tòpics que, ho diuen les enquestes, fins i tot han calat entre els mateixos andalusos, que sovint han mirat acomplexats altres regions espanyoles. També ha diluït la identitat pròpia, que avui poca gent posa davant de l’espanyola. “Jo admiro els catalans, perquè han mirat pel que és seu. I nosaltres hauríem de fer el mateix”, comenta la Sole, una jornalera afiliada al Sindicat de Treballadors i que es defineix com a nacionalista. La seva opinió no és majoritària, i en general hi ha incomprensió pel Procés, que ha generat una certa ferida en l’orgull a molts andalusos. Així s’explica que Catalunya estigui tan present en la campanya d’una terra que li és germana per lligams de sang.