Un terratrèmol al Pròxim Orient
Per una vegada, estic d’acord amb l’ús que fa Donald Trump del seu adjectiu preferit: enorme. L’acord propiciat pel seu govern per a la completa normalització de les relacions entre els Emirats Àrabs Units (EAU) i Israel a canvi que l’Estat d’Israel renunciï, de moment, a les annexions a Cisjordània és un avenç enorme. No és la visita d’Anwar al-Sadat a Jerusalem ni l’encaixada de Iàsser Arafat i Yitzhak Rabin a la gespa de la Casa Blanca, però gairebé.
Per entendre del tot el perquè, cal explicar com s’ha desembocat en l’acord. El pla de Jared Kushner, mà dreta de Trump, autoritzava Israel a annexionar-se un 30% de Cisjordània (la zona on hi ha la majoria de colons) i els palestins a constituir un estat desmilitaritzat i fragmentat al 70% restant i a efectuar alguns intercanvis territorials amb Israel. Els palestins van rebutjar l’acord per desequilibrat i injust. Tot i això, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que va ajudar a redactar el pla marcadament proisraelià de Kushner, va declarar que tenia intenció d’executar-ne la part relativa a les annexions l’1 de juliol com a molt tard, però no n’acceptava la part que els colons israelians -un dels seus principals suports polítics- rebutgen: que els palestins obtinguin un estat propi al 70% restant del territori. Però la jugada no va funcionar perquè Kushner, a qui Egipte, Jordània i els països àrabs del Golf van comunicar que en cap cas podrien acceptar una annexió unilateral israeliana, va dir a Bibi que no corregués tant i va convèncer Trump de frenar-lo.
Aquesta qüestió estava fent davallar el suport dels colons a Netanyahu i, en un moment en què se l’està jutjant per la corrupció i per la mala gestió de la sortida de la pandèmia, el suport a les enquestes s’enfonsava.
Així doncs, Trump, Kushner, el príncep Mohammed bin Zayed (el líder de facto dels Emirats) i Netanyahu van saber treure profit de l’adversitat, explica Itamar Rabinovich, un dels millors historiadors israelians del Pròxim Orient i exambaixador a Washington. “Van passar de l’annexió israeliana a canvi de l’estat palestí, a la no annexió israeliana a canvi de la pau amb els Emirats Àrabs Units”, explica Rabinovich en una entrevista. I afegeix que bàsicament Kushner “va treure un as del no-res, que Israel va poder intercanviar per la pau amb els Emirats. Va passar a ser pau a canvi de pau en lloc de terres a canvi de pau”. Les converses per frenar l’annexió van generar un marc en què es podia considerar que els EAU obtenien algun guany per als palestins a canvi de normalitzar les relacions amb Israel.
El curs dels esdeveniments en relació amb Netanyahu és fascinant. Com em va comentar l’escriptor israelià Ari Shavit: “Netanyahu mira d’escapar-se del seu Watergate anant a la Xina. És com Nixon però al revés”. Es referia al fet que Netanyahu havia fet tot el que podia per calmar la dreta israeliana amb propostes atractives -com ara l’annexió-, amb l’objectiu que li fessin costat en el judici per corrupció i la confrontació amb el sistema judicial i el fiscal general d’Israel.
A l’acceptar l’acord, Netanyahu, com va fer Nixon amb la Xina, va abandonar els seus aliats naturals (els colons que li donaven suport perquè es pensaven que tiraria endavant l’annexió) “i això obligarà Netanyahu a dependre més de l’èxit del centre i el centredreta israelians”, assenyala Shavit. “Aquest acord podria ajudar a salvar momentàniament la democràcia israeliana perquè priva Bibi” de tot l’arsenal de forces de dreta que “necessitava per destruir el Tribunal Suprem d’Israel”.
L’Autoritat Palestina, encapçalada per Mahmud Abbas, també hi ha sortit perdent amb aquest acord, perquè podria obligar Abbas a seure a la taula de negociacions. Ha quedat desproveïda de l’as més important que tenia a la màniga: la idea que els àrabs del Golf només normalitzarien les relacions amb Israel si els israelians satisfeien les demandes de l’Autoritat Palestina, que passaven per un estat del seu gust. Un consell per a Abbas: torni immediatament a la taula de negociacions i digui que veu el pla de Trump com una “base”, no un “sostre” per a les aspiracions palestines.
De ben segur que aquest acord servirà d’estímul perquè les altres monarquies del Golf (Bahrein, Oman, Qatar, Kuwait i l’Aràbia Saudita) segueixin l’exemple dels Emirats (de fet, totes elles han arribat a acords comercials i de serveis secrets amb Israel, tant públics com encoberts). No permetran que els EAU els avantatgin en la cursa per poder casar el seu capital financer amb la cibertecnologia i la tecnologia agrícola i mèdica israeliana.
Els grans perdedors geopolítics de l’acord són l’Iran i els seus satèl·lits: Hezbol·lah, les milícies iraquianes, el president sirià Baixar al-Assad, Hamàs, la Jihad Islàmica, els houthis del Iemen i Turquia. Ho són per uns quants motius. Fins ara, els EAU han mantingut un equilibri delicat entre l’Iran i Israel, mirant de no provocar l’Iran i negociant amb Israel d’amagat.
Aquest acord representa una autèntica bufetada per a l’Iran. Però hi ha un missatge més profund i psicològic. Els EAU han dit als iranians i tots els seus aliats: ara com ara, hi ha dues coalicions a la regió; els qui volen fer possible que el futur enterri el passat i els qui volen permetre que el passat continuï enterrant el futur. Els EAU han agafat l’estendard del primer i han deixat a l’Iran com a líder del segon.
Fa massa temps que segueixo el Pròxim Orient per atrevir-me a escriure mai: “La regió no tornarà a ser la que era”. Les divisions sectàries, el tribalisme, la corrupció i l’antipluralisme estan profundament arrelats en aquesta regió. Però també hi ha altres corrents. S’han deixat veure a les manifestacions de Beirut. I dijous, els EAU, Israel i els Estats Units van fer palès que el passat no sempre enterra el futur.
Copyright The New York Times