Terror a l’hipermercat
BarcelonaDesprés de veure el vídeo de Cristina Cifuentes robant cremes a l’Eroski -i fent-los la millor campanya del món a la firma Olay perquè molts consumidors no s’imaginen que la llisa cara de Cifuentes té poc a veure amb els efectes de les cremes...-, el primer que vaig pensar és que si la presidenta de Madrid se la jugava per només 40 euros, què no faria per beneficis superiors. Hores després, quan dimitia per culpa del vídeo divulgat per OK Diario, pensava que que bonic formar part d’una família que es guarda vídeos per poder-te aniquilar quan els molestis. Al cap d’una estona, però, vaig deixar de pensar que els que més tenien a témer eren els membres del PP i em vaig apiadar dels vigilants dels súpers, que ara que la dimitida Cifuentes ja no té res a perdre, quan la vegin entrar als seus establiments l’hauran de perseguir com si fos Kim Jong-un en un Dunkin’ Donuts.
Quan deixin de sentir els seus talons de Prada repicant contra el terra, els pobres agents entraran en pànic pensant que Cifuentes potser s’està ficant a la bossa -també de Prada, esclar...- uns ous de gallina feliç o un AmbiPur. Res de marca blanca, que Cifuentes va triar les cremes bones, cosa que demostra que la política té també molt de gust per cometre “errors involuntaris”, que és com ella -lliurepensadora i neologista de per si- defineix el furt. Hi ha poblets de la regió valenciana del Maestrat que fa uns anys quan veien arribar gent “forastera” que feia mala pinta posaven per megafonia Mi carro, de Manolo Escobar. No es pot descartar que quan la ja expresidenta Cifuentes entri al súper punxin aquell hit d’ Alaska y los Pegamoides que deia allò de: “Terror en el hipermercado, horror en el ultramarinos ”. Si el 2011 quan era vicepresidenta s’hi atrevia, el pitjor encara ha d’arribar.
Finalment, en relació a l’amortitzada Cifuentes, també em va resultar graciós que ni el fet que la investiguin per suposada prevaricació i suborn en el cas Púnica ni l’escàndol del màster que tot apunta que es va autoregalar han causat tant impacte entre determinades capes socials com les dues cremes d’Olay. És a dir, la hidratació fraudulenta de la pell madura d’una lideresa aixeca més animadversió que la seva manca de formació o, suposadament, la seva manca d’honestedat per repartir la contractació pública. Merci, Espanya.
També els perd l’estètica a Donald Trump i a la seva dona, Melania, que -amb els seus dèficits- intenten fer el paperet en públic. Aquesta setmana els han visitat Emmanuel Macron i la seva dona Brigitte i les comparacions han sigut odioses. El més destacable ha sigut que en un posat davant els fotògrafs Trump va implorar discretament a la seva esposa semblar un matrimoni que s’estima tocant-la amb el dit petit perquè ella accedís a donar-li la mà. Després de diversos tocs, ella va acabar cedint, però la cara de calvari en ser tocada per ell no tenia preu. A vegades viure el matrimoni a l’estil Sofia de Grècia és més digne. Val més simular sentit d’estat que afecte. A la llarga, crec que el gran públic ho valora més. També frapava el barret antipetons de color blanc signat per Hervé Pierre que es va posar Melania. Malauradament, tampoc li va servir de res, ell se li va abraonar igualment. Una pena els més de 3.000 euros que es va gastar en el look anticontacte complet, signat per Michael Kors.
També ha donat molt de si per als amants del surrealisme l’emissió del documental The Real Camilla, emès al canal ITV, que pretenia donar a conèixer la futura reina consort dels britànics i potser a Buckingham ja s’estan penedint d’haver-lo deixat gravar. Camil·la, duquessa de Cornualla, hi revela que viu espantada per un fantasma. I no, no és el de Lady Di.
Es veu que Carles, per prevenir la crisi habitacional que afecta moltes persones de la seva edat, es va comprar el 2007 una mansió anomenada Dumfries House, on suposadament viu l’espectre. Així ho explica la futura cap d’estat consort dels britànics: “La primera vegada que vaig pujar les escales i vaig arribar al hall, vaig sentir que no podia continuar. Estava literalment congelada. Els pèls se m’havien posat de punta. Hi havia un fantasma, sens dubte”. Ella s’esgarrifa quan entra en una mansió i jo m’esgarrifo quan entro a Idealista.com. Cada classe té els seus fantasmes.