‘The walking dead’

CALENDARI. El Govern de Torra, com el Cid, està afrontant batalles després de mort. Són batalles crucials -la gestió de la pandèmia i la duríssima reconstrucció- que s’haurien de fer sota un lideratge fort. Però, tot i que s’està lluitant durament per controlar el covid i garantir el retorn a les escoles, l’executiu viu en disputa permanent i en una dinàmica preelectoral encetada pel president ja fa mesos, tot i que ara se’n desdigui. Quim Torra deixarà el càrrec d’aquí algunes setmanes, víctima de l’arbitrarietat de la justícia espanyola, però també d’un sentit de la desobediència totalment desguitarrat. Curiosament, Torra sí que ha obeït la persona que el va designar: quan estava a punt de convocar eleccions per al 4 de novembre, una trucada de Carles Puigdemont el va fer rectificar. La versió de la consellera portaveu és que “la gent no demana eleccions”; la realitat és que Junts per Catalunya es troba en plena pugna per l’herència de l’antic espai convergent. La purga de la consellera Chacón té a veure amb la seva negativa a deixar el PDECat. També és el cas d’Artur Mas, el futur polític del qual complica el desenllaç d’aquest serial. Fins que el panorama no quedi net, Puigdemont no vol plantejar la cursa electoral. Prefereix allargassar una legislatura morta i desgastar els seus socis amb tripijocs de curta volada per exaltar els ànims dels seus adeptes.

BOTIFLERS! Els dirigents d’ERC, nerviosos pel pressing que reben, voldrien enviar els puigdemontistes a fer punyetes, però no s’hi atreveixen, perquè els fa por perdre vots en la frontera electoral més disputada. A la sala de màquines del partit creuen que els vots pragmàtics que puguin arrabassar als comuns o fins i tot al PSC no compensen la possible hemorràgia de vot turbopatriòtic cap a l’heroi de Waterloo i el seu discurs del maximalisme retòric -la “confrontació intel·ligent”-. I així, en lloc de denunciar que el Govern està sotmès als interessos electorals de Puigdemont, i que la guerra entre Junts i el PDECat pesa més que l’esforç contra la pandèmia, Esquerra proposa dòcilment “pactar una resposta unitària a la inhabilitació de Torra”. Això és conservar la base, més que no eixamplar-la. Les inseguretats dels republicans es deuen al previsible fracàs de l’estratègia del diàleg, fruit d’una pinça espontània entre el PSOE i Junts: a cap del dos no li convé que la famosa taula de diàleg doni fruits. Però Esquerra tampoc canviarà d’estratègia (el llibre-manifest de Junqueras i Rovira així ho expressa), perquè l’independentisme no pot negar-se, en cap cas, a parlar amb Espanya. I això ho sap fins i tot Puigdemont.

ICETA. Qui governarà Catalunya, en el pròxim mandat? No sembla que l’unionisme estigui en condicions de formar una majoria de govern. Però els dos grans partits independentistes estan farts de governar junts. Segur que ERC acceptaria de bon grat un govern amb els comuns com a socis principals, si els números acompanyessin. Junts no té aquesta alternativa. I la seva estratègia de “confrontació” limita el ventall de possibles aliances. Totes les opcions de Puigdemont passen per sumar amb ERC, però a hores d’ara no sembla que ho pugui donar per fet (ni tan sols si Junts és la força més votada). I el PSC? Tothom en renega. Junqueras ha estat taxatiu en aquest punt. Però recordem que Manuel Valls va esdevenir peça clau a l’Ajuntament de Barcelona, una amarga lliçó que ERC no ha oblidat. Pel que fa a Junts, hi ha el precedent de la Diputació de Barcelona, que demostra que quan hi ha poder en joc, en la “confrontació intel·ligent” pot pesar més l’adjectiu que el substantiu.