La tieta de De Jong
BarcelonaJo, per fitxar De Jong, no només hauria col·locat el fill polític del seu agent al lateral dret del filial. També li hauria garantit el lateral esquerre a la seva tieta, de la mateixa manera que, fa 30 anys, Cruyff va endollar al Barça Atlètic un desconegut -de nom Danny Muller- perquè era el xicot de la seva filla.
L’objectiu era portar un futbolista que, si tornem a l’essència del model de joc, serà una peça fonamental. I la batalla per reclutar De Ligt ens confirma que, quan competeixes amb equips que ara mateix tenen tant o més atractiu i tants o més calers que tu, no només s’ha de convèncer el jugador, sinó també el seu representant. El problema és que tot plegat sona poc seriós i poc digne d’un club de primer nivell.
No només perquè aquesta directiva es va vantar que no pagaria a intermediaris i ha acabat condemnada per les rocambolesques comissions del cas Neymar, igual que va contractar l’aconseguidor -André Cury- del fitxatge del brasiler i de la mateixa manera que deu haver pagat, sense que ens n’adonem, altres impostos revolucionaris abans d’aquest sainet. També perquè se suposa que el filial no hauria de servir per pagar favors, sinó perquè no calgui fitxar-ho tot de fora.
Crida l’atenció que els gestors del club siguin tan rigorosos amb el sou i la comissió que demanava el jove futbolista japonès Takefusa Kubo, que s’ha endut el Reial Madrid després d’haver-se format a La Masia, i que no ho siguin tant amb altres operacions.
Aquesta setmana, per exemple, hem estat pendents de la maniobra innovadora d’intercanviar porters amb el València, no perquè sigui una jugada avantatjosa des del punt de vista esportiu, sinó perquè permetria a les dues entitats quadrar els comptes de final de temporada. Si s’acaba executant l’operació, l’holandès Jasper Cillessen no deixarà ni un cèntim a la caixa blaugrana però sí quilos de maquillatge -24 concretament- al balanç comptable de la temporada.
En tot cas, aquests moviments quedarien en anècdota si el xup-xup -no confirmat oficialment- que s’ha generat al voltant del retorn de Neymar acaba prenent cos. ¿Amb quin criteri es va girar full de la fugida del brasiler fitxant-li dos substituts si ara, poc després que el president afirmés que Dembélé és millor que Neymar, acabes dibuixant un retorn a la davantera del 2015?
És paradoxal perquè, mentre no s’acaben de concretar operacions d’entrada ni de sortida, el que transmet l’entitat amb tantes vacil·lacions és desorientació i un punt de desesperació. I això que la temporada, diuen, va ser bona.