Europa pot sortir enfortida d’aquesta crisi, però només si Alemanya fa el que cal

"Europa es forjarà a través de les crisis –va dir Jean Monnet–, i serà la suma de les solucions adoptades davant d’aquestes crisis". L’Europa que surti d’aquesta crisi dependrà de les respostes que es donin a tres proves.

La prova hongaresa. ¿Una dictadura pot ser membre de la UE? Abans d’aquest any i tot, Viktor Orbán i el seu partit, el Fidesz, havien erosionat tant la democràcia a Hongria que el país, si hagués sigut candidat a formar part de la UE, no hauria complert els requisits per entrar-hi. Ara ha utilitzat la justificació de la lluita contra la pandèmia del coronavirus per assumir uns enormes poders d’emergència que li permeten governar per decret durant un període il·limitat. Mentre durin aquestes atribucions, Hongria és una dictadura. Monnet també va dir que cap membre de la Comunitat Europea (que posteriorment es va convertir en la UE) pot ser una dictadura. Avui, n’hi ha un que ho és.

Les sancions de què disposen les institucions de la UE són lentes i complexes, però hi ha una organització que pot actuar de manera decisiva i ho ha de fer ara: el Partit Popular Europeu (PPE), la influent aliança de centredreta, a la qual a efectes pràctics el Fidesz encara pertany. (Tot i que teòricament el partit està "suspès", els eurodiputats del Fidesz continuen funcionant com a part del PPE al Parlament Europeu.) Fa temps que el PPE hauria d’haver fet fora el Fidesz. En lloc d’això, ha seguit una política de conciliació. Si no expulsa ara el partit del dictador hongarès, perdrà la poca credibilitat que li queda. Quan els polítics del PPE facin grans discursos sobre la democràcia, l’estat de dret i els valors europeus, estarà més que justificat que els joves europeus cridin: colla d’hipòcrites!

La prova italiana. ¿Hi ha solidaritat al cor d’Europa? ¿L’eurozona facilitarà la recuperació dels seus estats membres més afectats per la crisi? El mes passat vam veure horroritzats que una de les zones més desenvolupades del nostre continent, amb un dels millors sistemes sanitaris, es va veure gairebé desbordada per la pandèmia. Quan Itàlia surti d’aquest infern, haurà d’afrontar el gran repte de la recuperació econòmica, amb la dificultat afegida de tenir una de les càrregues més pesants de deute nacional de l’eurozona. I només podrà rebre les grans quantitats de diners que necessita si s'actua de manera que el principi del suport mutu dins de la zona euro mantingui la seva credibilitat.

Ja abans de la pandèmia, Itàlia havia passat de ser un dels països més europeistes de la UE a ser un dels més euroescèptics. La crisi ha agreujat aquests sentiments. En una enquesta feta a principis del mes passat, el 88% dels italians van dir que consideraven que Europa no donava suport a Itàlia i un preocupant 67% van dir que veien la pertinença a la UE com un desavantatge. Sense la Gran Bretanya, continua havent-hi Unió Europea. Sense Itàlia, no.

La prova alemanya. ¿Alemanya pot salvar la situació? ¿El poder central d’Europa assumirà finalment la lògica d’una unió monetària de la qual s’ha beneficiat molt significativament? La resposta d’Alemanya a la pandèmia ha sigut la més impressionant de totes les que han donat les democràcies fora d’Àsia. El proveïment a gran escala de tests, respiradors i llits de cures intensives demostra els avantatges de comptar amb bons serveis públics i una forta indústria mèdica. Angela Merkel va oferir un excel·lent discurs televisiu a la nació, una lliçó sobre democràcia, solidaritat i responsabilitat individual, impartida amb el cervell d’un científic i el cor de la filla d’un pastor. Només hi faltava una cosa: en cap moment va esmentar Europa.

Mentrestant, Alemanya s’ha mostrat solidària amb els seus veïns europeus més pressionats: ha enviat carregaments de mascaretes a Llombardia i ha transportat pacients italians i francesos críticament malalts als hospitals alemanys. Però és per respondre a la crisi econòmica i política que realment es requereix el lideratge alemany.

Alemanya pot ajudar Europa a superar la prova hongaresa, sobretot perquè els cristianodemòcrates de Merkel són el partit més poderós del PPE. Sens dubte ha arribat el moment que facin un pas endavant i n’expulsin el Fidesz. Caldria preguntar a tots els candidats a substituir Merkel com a líder dels cristianodemòcrates quina és la seva posició sobre aquest tema.

Però és a l’hora d’abordar la prova italiana que la contribució d’Alemanya serà decisiva. Tal com deia un titular recent, el futur d’Itàlia està en mans alemanyes. Si l’eurozona, i per tant Europa, vol recuperar la salut econòmica, el govern italià i altres governs del sud d’Europa han de poder rebre diners utilitzant la credibilitat financera d’Alemanya i d'altres estats del nord d’Europa. Després d’Itàlia, Espanya ha sigut la més afectada per la crisi. El president espanyol, Pedro Sánchez, ha parlat de la necessitat d’una "economia de guerra" a Europa i ha apel·lat a un nou Pla Marshall intereuropeu.

Set destacats economistes alemanys han defensat convincentment la idea que aquest pla europeu de recuperació inclogui l’emissió d’un bilió d’euros de bons comunitaris, garantits conjuntament per tots els governs de la zona euro. A diferència dels eurobons que van ser objecte de debat després de la crisi financera, es tractaria de diner nou, dedicat a redreçar les conseqüències d’un desastre del qual no es pot responsabilitzar cap govern del sud d’Europa. Preguntar-nos quina és exactament la millor manera de donar aquest suport ens faria entrar en el garbuix acronímic del BCE, el BEI, el Mede i fins i tot el Meef (més val que no pregunteu). Però la qüestió de fons és senzilla –després d’haver deixat de banda els seus propis tabús fiscals (el fre del deute i el dèficit zero) per ajudar-se a ella mateixa–, per una xifra que fàcilment pot vorejar el bilió d’euros, ¿està preparada Alemanya per fer una petita part d'aquest mateix esforç per ajudar altres països que van dins del mateix vaixell? En el cas d’una unió monetària, "el mateix vaixell" no és només una metàfora laxa. Sigui quin sigui el paquet que els líders europeus acordin aquesta setmana, ha de ser gros i ho ha de semblar.

Bild, el principal tabloide alemany, ha publicat recentment una carta oberta a Itàlia titulada "Estem amb vosaltres!" Elogiava Itàlia per haver portat "bon menjar" a Alemanya i acabava: "Ciao, Italia. Fins ben aviat. Brindem per un espresso, un vino rosso, ja sigui de vacances o a la pizzeria". Una interessant idea de solidaritat. Uns dies abans, el mateix diari publicava un article titulat "Què passarà amb l’euro? La mutualització del deute està en perill". Estimat lector del Bild, el que Itàlia necessita no és que prenguis un espresso de vacances a la Toscana, per molt encantador que sigui, sinó la mutualització del deute, com a conseqüència necessària d’una unió monetària europea de la qual tu, estimat lector del Bild, t’has beneficiat àmpliament.

A Europa hi ha una persona que pot prendre i defensar les mesures que calen: la cancellera Merkel. L’any passat vaig argumentar que Alemanya necessitava un canvi de govern, perquè la gran coalició estava esgotada i enfortia els extrems polítics que s’hi oposaven. Ara, enmig d’aquesta tempesta de força 10, això queda descartat. En canvi, Merkel té una última i inesperada oportunitat de passar a la història com a arquitecta principal d’una Unió Europea més forta. Bismarck va dir que la política consisteix en esperar a sentir els passos de Déu per la història, i llavors saltar per agafar-se-li als faldons de la túnica. Aquesta túnica passa just ara.

Traducció: Marc Rubió Rodon