Hongria ja no és una democràcia

Avui i demà, a Brussel·les, els dirigents de la UE compartiran un secret inconfessable: entre ells seurà el líder d'un estat membre que ja no és una democràcia. Viktor Orbán, primer ministre hongarès i líder suprem 'de facto', serà allà, somrient, com un demòcrata entre demòcrates quan, en realitat, durant aquesta última dècada ha destruït la democràcia liberal al seu país. Per acabar-ho d’adobar, ha fet servir els diners dels contribuents europeus per consolidar el seu règim il·liberal. Ara, amb un nou Parlament Europeu i amb un nou lideratge institucional en perspectiva, la UE ha de demostrar que defensarà la democràcia als seus estats membres. En cas contrari, les boniques paraules de l'article 2 del seu tractat fonamental no tindran cap mena de valor.

Dir que Hongria ja no és una democràcia és una afirmació molt contundent i, abans de fer-la, he hagut de rumiar, llegir i observar molt. S’utilitza molt un terme que el mateix Orbán ha fet servir en to aprovador: democràcia il·liberal. Però una democràcia il·liberal és una contradicció. És una denominació que pot servir per descriure una fase de transició en el procés d'erosió d'una democràcia liberal, com el que veiem a Polònia, però Hongria ha anat molt més enllà. Aquest any l’organització nord-americana Freedom House l’ha degradat a la condició de país “parcialment lliure” i ha esdevingut així l’únic membre de la UE que s’ha fet mereixedor d’aquesta deshonra. La definició més neutra que he trobat és la de “règim híbrid”: ni democràcia ni dictadura.

Tot seguit detallo algunes de les característiques de l’anomenat “sistema de cooperació nacional” d’Orbán. (Aquest eufemisme enganyós faria les delícies d’Orwell.) El partit governant, el Fidesz, s’ha infiltrat fins a tal punt en l'administració de l'estat que Hongria torna a ser un estat de partit únic. Fa poc, en una visita a Budapest, em van donar nombrosos exemples de com s’utilitzen dia a dia els poders governamentals al servei del control polític. L’administració de l’estat afavoreix els sequaços d’Orbán i els seus familiars amb contractes públics, castiga els propietaris de mitjans independents i les oenagés o els partidaris de l’oposició amb inspeccions fiscals arbitràries, aprofita recursos públics per a la propaganda electoral del Fidesz i arriba a denegar els permisos de planificació urbana a un arquitecte conegut per les seves opinions contràries al Fidesz.

Aquest partit, el Fidesz, ha destruït amb gran eficàcia la independència del poder judicial, tal com es desprèn de l’exhaustiu informe de Judith Sargentini per al Parlament Europeu. També ha modificat la llei electoral, amb la qual cosa l'any 2014 el Fidesz va obtenir el 66% dels escons del Parlament amb el 44% dels vots (mentre que el 2010 feien falta el 53% dels vots per aconseguir la majoria parlamentària qualificada necessària per canviar la Constitució). Gran part dels mitjans de comunicació, controlats ja per uns propietaris estretament lligats al règim d'Orbán, s'han unit per formar una denominada Fundació de Premsa i Mitjans de Comunicació, que en la pràctica és un càrtel progovernamental. Aquest any Hongria ha caigut fins a la 87a posició en la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa. Un exalumne meu m'ha explicat el que és intentar fer campanya per un partit de l'oposició sense pràcticament cobertura dels mitjans de comunicació.

Una nova llei sobre les oenagés, semblant a la de Vladímir Putin, ha expulsat del país les activitats internacionals de les Open Society Foundations de George Soros, el filantrop jueu contra qui el règim d'Orbán atia l'odi amb unes imatges propagandístiques que recorden els pitjors períodes de la història europea. La Universitat Centreeuropea, finançada per Soros, es veu obligada a traslladar-se a Viena per desenvolupar les seves principals activitats, relacionades amb la concessió de títols de postgrau. A més, el govern està assumint el control dels instituts de recerca i també la propietat de l'Acadèmia de les Ciències d’Hongria.

De cara a la galeria es fa veure que tot això ho fa una democràcia liberal que compleix les normes europees. Sempre hi ha una colla de portaveus del Fidesz que saben parlar anglès amb eloqüència, començant pel mateix Orbán, per denunciar les crítiques. “Mireu” –diuen–, i tant que encara hi ha mitjans independents! Mireu, a les eleccions europees els partits de l’oposició han obtingut 8 dels 21 escons! Mireu, hi ha una universitat nord-americana que funciona molt satisfactòriament amb una llei que, segons vosaltres, s’ha fet a mida per expulsar la Universitat Centreeuropea!” Són coses que, d’entrada, semblen enginyoses, però, com diu una antiga dita jueva centreeuropea, una mitja veritat és una mentida total.

Com ja sabem, Orbán ha comparat el seu joc amb la UE amb la “dansa del paó”: tres passos endavant, un pas enrere i desplegues les plomes de colors. L’escàndol més gros és que fa servir els fons de la UE per perfeccionar aquest control il·liberal i per recompensar generosament amics i parents. Hongria rep més de 3.000 milions d’euros anuals de la UE, equivalents a un mica menys del 3% del PIB. A través de l'estat de partit únic, aquests fons passen directament als protegits pel Fidesz. Els informes de Transparència Internacional i la Comissió Europea han descobert que en el 50% dels procediments de contractació pública només hi ha una licitació i, a més, aquests procediments estan impregnats de corrupció. Boris Johnson diu que vol la seva part del pastís i menjar-se-la, però el veritable mestre en matèria de menjar-se el pastís és Orbán. Utilitza simultàniament el pastís de Brussel·les i la campanya sensacionalista “Atureu Brussel·les” per consolidar el seu poder.

Però vet aquí que, davant de tot això, el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, encara va ser capaç de rebre Orbán, en una anterior cimera europea, fent una brometa: “Hola, dictador”. I davant de tot això, el Partit Popular Europeu de Manfred Weber, tot i haver suspès el Fidesz com a membre d'aquesta formació, encara compta els seus 13 eurodiputats com a membres del grup de Weber al nou Parlament Europeu. És vergonyós.

La tasca de demolició d’Orbán no és irreversible. Al cap i a la fi, fins i tot va ser reversible el règim posttotalitari que va acabar el 1989, i aquest règim híbrid d’ara és molt més vulnerable. A les eleccions municipals d’aquesta tardor, per exemple, una coalició eficaç de forces de l’oposició potser recuperarà Budapest.

Així doncs, què hi hauria de fer la UE? D’entrada, Weber no hauria d’arribar a president de la Comissió Europea, sobretot perquè no té l’experiència governamental d’alt nivell requerida, però també perquè ha legitimat el desmantellament de la democràcia hongaresa mantenint el Fidesz dintre del PPE. El mateix PPE, després de l’informe dels seus tres “savis” (que seran tres ratolins cecs si no s’adonen que a Hongria passa tot el que he resumit breument), hauria d’expulsar d’una vegada el Fidesz. Aquesta acció és molt important, perquè un dels imperatius morals i polítics de la nostra època és que els partits civilitzats de centredreta han de traçar una línia clara entre ells i els extremistes populistes i xenòfobs.

A més, la Unió Europea ha d'aturar aquesta tràgica farsa dels seus fons, que es destinen a minar els valors europeus. Hauria de nomenar com a fiscal pública europea la romanesa Laura Codruta Kövesi, que coneix perfectament la corrupció postcomunista de l’Europa de l’Est i, a més, hauria d’imposar la supervisió d’aquesta fiscal pública europea com a condició per rebre aquests fons. També hauria de prendre mesures per fer arribar més recursos de la UE directament al govern local i a la societat civil, en comptes de permetre que un estat corrupte de partit únic converteixi aquests diners en una enorme caixa B.

I, sobretot, totes les institucions i caps de govern europeus han de mantenir en el punt de mira aquesta caricatura dels valors europeus al cor d’Europa. El mateix Orbán no es reprimeix mai per un excés de cortesia; i ells tampoc s’han de reprimir en aquest sentit. El que faci la UE en el cas d’Hongria no importa només als hongaresos, sinó també al conjunt d'Europa. El continent europeu pot tenir molts tipus de règim, però la Unió Europea ha de ser una comunitat de democràcies.