El món i els EUA de Biden

Què és el millor que pot esperar ara el món d’uns Estats Units presidits per Joe Biden? La meva resposta: que els EUA siguin un país capdavanter en una xarxa de democràcies posthegemònica.

Sí: un, no pas el país capdavanter, en contrast amb el començament d’aquest segle, quan la hiperpotència nord-americana semblava dominar el món com un colós. Aquest canvi té dues causes: el declivi dels EUA i l’ascens d’altres països. Encara que Biden hagués aconseguit una victòria rotunda i els demòcrates tinguessin una majoria clara al Senat, el poder dels Estats Units al món quedaria molt minvat. El president Donald Trump ha fet un mal incalculable a la reputació internacional del seu país. La seva desastrosa gestió del covid ha confirmat la sensació generalitzada que la societat americana té profunds problemes estructurals, des de la sanitat, el racisme i les infraestructures fins a la hiperpolarització alimentada pels mitjans de comunicació i un sistema polític disfuncional.

Segons una enquesta recent de la plataforma Eupinions, més de la meitat de les persones preguntades a tota la Unió Europea van considerar que la democràcia als Estats Units era “ineficaç”. I això va ser abans que el president Donald Trump denunciés com a “frau” el procés de, simplement, comptar tots els vots emesos en unes eleccions. Actualment, quan els Estats Units alliçonen altres països sobre la democràcia, la resposta educada més probable és: “Metge, cura't tu mateix!”. Fins i tot en comparació amb el fosc període del Vietnam i el Watergate, devem estar davant d’un mínim històric de la capacitat política americana.

Europa també en té molts, de problemes, però al costat de la regressió nord-americana dels últims 20 anys la nostra història europea sembla un avanç triomfal. El mateix es pot dir d’Austràlia, Nova Zelanda o el Canadà. Ha sigut encara més impressionant l’ascens de la Xina, facilitat per anys d’alienació estratègica nord-americana.

Encara que donem per descomptat que tots els esculls legals per impedir la seva elecció s’hauran superat quan el 46è president sigui investit al mes de gener, Biden s’enfrontarà a un país amargament dividit, a un govern segurament dividit i a un partit demòcrata que no està unit ni de bon tros. Gràcies a la desvergonyida deshonestedat de Trump, és possible que milions de votants de Trump no acceptin ni la legitimitat bàsica d’una presidència de Biden. La seva capacitat per impulsar reformes estructurals que es necessiten urgentment serà obstaculitzada, o fins i tot desbaratada, si els republicans retenen el control del Senat.

Afortunadament per a la resta de nosaltres, l’àrea en què tindrà més llibertat de maniobra serà la política exterior. Biden té una immensa experiència personal en política exterior, com a exvicepresident i, abans, com a president del comitè de relacions exteriors del Senat. Té també un experimentat equip de política exterior. Els membres d’aquest equip han identificat els tres principals reptes estratègics com “les 3 C”: el covid (incloses les seqüeles econòmiques mundials), el canvi climàtic i la Xina [en anglès, China]. És una agenda en la qual els aliats d’Europa i l’Àsia es poden comprometre fàcilment. Reincorporar-se a l’acord sobre el clima de París, que els EUA van abandonar formalment dimecres, serà un primer pas important. Tornar a l'OMS en serà un altre.

L’OTAN continua sent essencial per a la seguretat d’Europa davant d'una Rússia agressiva, però la clau per recuperar els europeus desil·lusionats serà oferir una altra mena de relació amb la Unió Europea. Podria ser que, fins i tot abans de ser investit, Biden vulgui expressar el seu agraïment per la manera com la UE ha mantingut hissada la bandera de l’internacionalisme liberal mentre els Estats Units presidits per Trump en desertaven. La seva primera visita presidencial al Vell Continent hauria d’incloure les institucions de la UE a Brussel·les (¿potser una petició al Parlament Europeu?). Una referència al discurs del 1989 que el president George H.W. Bush va fer a Alemanya sobre el “lideratge compartit” podria ser útil, però aplicant-ho ara a tota la UE. En aquesta relació d’iguals, els Estats Units no seuran sempre al cap de taula. A això em refereixo quan dic posthegemònica.

Els europeus haurien de fer més a favor de la seva pròpia seguretat, però no seria raonable que Biden comencés insistint en el vell objectiu de “gastar el 2% del PIB en defensa”. El pensador estratègic alemany Wolfgang Ishinger ha suggerit una bona manera de reformular la qüestió: planteja una despesa del 3% en 3D, és a dir, defensa, diplomàcia i desenvolupament. Una suposada UE “geopolítica” ha d’assumir un pes més gran en el seu entorn més general, cosa que vol dir al sud –arreu del Mediterrani, des del Pròxim Orient fins al nord de l’Àfrica–, i a l’est, en les relacions amb Bielorússia (on actualment hi ha una revolta pacífica), Ucraïna i la Rússia de Vladímir Putin, agressiva però també, en el fons, feble.

Un nou impuls a la UE farà que els ultrabrexiters que dominen el govern de Boris Johnson al Regne Unit se sentin lleugerament bandejats. Però el govern de Johnson té una bona idea: estendre la reunió del G-7 que acollirà l’any vinent a les principals democràcies asiàtiques.

Això lliga perfectament amb un leitmotiv de l’equip de Biden: treballar amb altres democràcies. Els EUA ja tenen l’anomenat Quad, un format de diàleg que els vincula amb Austràlia, el Japó i l’Índia. Seran almenys tan importants com la UE i el Regne Unit a l’hora de tractar amb la Xina.

Si l’administració de Biden és sàvia, ho plantejarà com una xarxa de democràcies, en lloc d’una aliança fixa o una comunitat de democràcies. Fins i tot una cimera de democràcies, que segons sembla és un projecte molt valorat pel president electe, generaria preguntes complicades sobre qui n’ha de formar part i qui no. Si es planteja com una xarxa, en canvi, es pot mantenir flexible, variar les coalicions dels participants segons cada qüestió i abordar els difícils casos límit. Per exemple, de moment, l’Índia de Narendra Modi no és de cap manera una democràcia liberal modèlica, però és indispensable per abordar les 3C.

Davant de cadascuna de les qüestions, tant els Estats Units com Europa haurien de començar identificant les democràcies pertinents; però, per descomptat, no ens podem aturar aquí. També cal treballar amb règims no liberals i antidemocràtics, incloent-hi la Xina. La Xina és el repte geopolític més gran del nostre temps. És una de les 3C, però també és crucial per fer front a les altres dues: el canvi climàtic i el covid. És un competidor ideològic i estratègic més temible del que ho va ser la Unió Soviètica, almenys a partir dels anys setanta, però la seva cooperació també és més essencial en àrees més grans.

A l’hora d’aplicar una doble estratègia de competència i cooperació, els EUA tenen punts forts únics. Tot i que allò de “les forces armades més grans que hi ha hagut mai al món” es va acabar amb la derrota en la guerra de l’Iraq, contra adversaris tecnològicament inferiors, els EUA són l’única potència militar que pot impedir que la Xina de Xi Jinping controli la democràcia xinesa de Taiwan. Els Estats Units encara lideren el món de la tecnologia, que és el carbó i l’acer del nostre temps. Mirem sèries franceses a Netflix, comprem llibres alemanys a Amazon, contactem amb amics africans a Facebook, seguim la política britànica a Twitter i busquem crítiques als EUA a Google. Pel que fa al desenvolupament de la intel·ligència artificial, Europa no es pot comparar de cap manera amb la Xina i els EUA.

Tot i això, tenint en compte els seus problemes interns, els Estats Units no poden fer front tots sols a una Xina que ja és una superpotència multidimensional. Necessita aquesta xarxa de socis a Europa i l’Àsia, que al seu torn necessiten també els EUA. Deixem, doncs, que les democràcies del món es preparin per encaixar la mà estesa d’un bon home de la Casa Blanca. Serà tot un canvi.