Un món millor pot emergir del coronavirus. O un de molt pitjor

La crisi del coronavirus sembla que ens estimula a creure en un canvi radical. Un impressionant 71% dels europeus estan ara a favor d'introduir una renda bàsica universal, segons una enquesta dissenyada pel meu equip de recerca a la Universitat d'Oxford i publicada aquests dies. A la Gran Bretanya, la xifra és del 68%. Menys estimulant, almenys per als que creuen en la democràcia, és la següent sorprenent dada: un 53% dels joves europeus confien més en els estats autoritaris que en les democràcies per abordar la crisi climàtica. Eupinions va portar a terme la nostra enquesta al març, quan la majoria d'Europa s'estava tancant a casa contra el virus, però les preguntes s'havien formulat abans. Seria fascinant preguntar ara als europeus quin sistema polític pensen que ha anat millor per combatre una pandèmia, mentre els EUA i la Xina, la democràcia líder del món i la dictadura líder del món, es ruixen mútuament amb acusacions virals.

Aquests dos resultats oposats però igualment sorprenents mostren tot el que ens hi jugarem quan emergim de la immediata emergència mèdica i afrontem la subsegüent pandèmia econòmica i els seus efectes polítics col·laterals. Quina mena de moment històric serà, per a Europa i el món? Podria portar-nos a una millor època. Podria portar-nos a una pitjor època.

La proposta d'una renda bàsica universal havia sigut fins fa poc descartada per excèntrica i utòpica. Però durant els tancaments antipandèmia, molts països desenvolupats han introduït alguna cosa que s'hi acosta molt, no per a tothom, segur, però certament per a gran part de la població. El ministeri d'Economia espanyol ha dit que la seva “renda mínima vital” podria convertir-se en un instrument permanent en el sistema del país. No passa dia que no llegeixi algun article que suggereixi que la renda bàsica universal, o alguna de les seves variants, és una idea a la qual li ha arribat el seu moment.

Aquest podria ser un ingredient per a un futur possible en el qual aconseguim convertir una de les crisis més grans del món de la postguerra en una grandíssima oportunitat. Abordaríem l'abusiva desigualtat, tant econòmica com cultural, que ha estat erosionant els fonaments de fins i tot democràcies liberals establertes com la britànica i la nord-americana. Ara que durant el tancament hem après a treballar de diferents maneres, més des de casa i sense tants viatges innecessaris, podem convertir això en un nou model de vida laboral. Ara que apreciem l'aire més net i el cel més net, el cant dels ocells no ofegat pel trànsit i els lents canvis de la natura que prèviament no notàvem perquè estàvem massa enfeinats, ens hem de posar seriosos a l'hora de fer els passos radicals imprescindibles tant per abordar el canvi climàtic com per donar-nos més qualitat de vida.

Després de sortir als balcons i terrats, arreu d'Europa, per aplaudir metges, infermeres, assistents socials i altres treballadors essencials que han posat en perill la seva vida per salvar la nostra, no els hem d'oblidar un cop el perill mèdic hagi passat. No només perquè aconsegueixin un millor tracte social i econòmic –l'eslògan de la postguerra Llars adequades per als herois em ve al cap– sinó per alguna cosa que els populistes polonesos astutament anomenen “redistribució del respecte”. I, si fem aquesta necessària redistribució, també privarem els populistes nacionalistes del seu recurs electoral.

Alhora, hem d'admetre que un planeta assetjat per amenaces globals genuïnes com aquest virus i el canvi climàtic necessita més cooperació internacional, i no pas menys. I la UE, que al principi d'aquesta setmana va convocar una reunió internacional per recaptar fons per lluitar contra el covid, ha d'esdevenir el motor principal d'una acció col·lectiva global.

Aquest és el somni. Però llavors hi ha el malson. Aquesta podria ser una època de postguerra, però s'assembla més als anys que van venir després de la I Guerra Mundial que a la reconstrucció socialdemòcrata i liberal posterior al 1945. Els impulsos nacionalistes que veiem en Donald Trump i Xi Jinping són cada vegada més forts. Amb polítiques autocomplaents, la recessió postcovid baixa cap a la gran depressió. La desigualtat s'enlaira, en lloc de reduir-se, tant dins les nostres societats com entre diferents països.

A Europa, els opulents països del nord com Alemanya i els Països Baixos simplement no mostren el grau necessari de solidaritat amb les malmeses economies del sud de l'eurozona. En comptes d'això, injecten fons públics en les seves indústries clau aprofitant que la UE ha suspès –per poder pal·liar la crisi– els límits a les ajudes estatals. L'abisme entre els estats del nord i el sud de l'eurozona s'està eixamplant. En un parell d'anys, un populista com Matteo Salvini, o algú fins i tot pitjor (sí, és possible), podria ocupar el poder en una Itàlia on el deute públic se situa ara al voltant del 160% del PIB, i culpar dels mals del país la manca de solidaritat de l'Europa del nord.

Mentrestant, a la meitat est del continent, Hongria continua sent una dictadura, amb els poders temporals d'emergència de Viktor Orbán convertint-se misteriosament en permanents. I el partit al govern a Polònia, seguint el camí hongarès, està insistint, de manera grotesca, en portar a terme les eleccions presidencials amb vot per correu, cosa que farà que possiblement no siguin ni lliures ni justes. A la UE, que ja no és una comunitat de democràcies i que està dividida per dos eixos –nord-sud i est-oest–, els estats membres fracassen a l'hora de donar als seus joves perspectives laborals adequades, seguretat social i un futur ecològicament sostenible. I d'aquesta manera, com ja preveia terriblement la nostra enquesta, giren cap a solucions autoritàries. Europa mira cada cop menys cap als EUA i cada cop més cap a la Xina.

Quan arribi el 2030 probablement no serem ni al cel ni a l'infern, sinó en alguna versió del nostre habitual purgatori humà. Però a quina variant de purgatori ens acostem dependrà totalment de nosaltres: dels nord-americans i els xinesos, dels russos, els indis i els brasilers, esclar, però a Europa de nosaltres els europeus –inclosos els britànics post-Brexit, que encara són europeus, tant si els agrada com si no–. Per això, a la web d'Oxford on es presenten els resultats de la nostra enquesta, també hem creat un centre d'autoentrevistes per a tothom a qui li sobrin deu minuts a casa perquè ens expliqui quins creu que han estat els moments estructurals, els millors i els pitjors, d'Europa, i les seves esperances de cara a l'Europa del 2030. Fins ara la caiguda del Mur de Berlín ha sigut el moment estructural més ben valorat; i el Brexit, el que ha obtingut pitjor puntuació. Però potser aquests temps de coronavirus els superarà a tots dos. Expliqueu-nos-ho a Europeanmoments.com.