El Regne Unit necessita un vot existencial
El Regne Unit s’acosta ràpidament a una confrontació democràtica. L’odissea del Brexit encara podria convertir-se en una de les pitjors de l’actual plaga mundial de populismes nacionalistes, o podria oferir el millor exemple d’una democràcia combativa. Per aprofitar l’oportunitat d’aquesta crisi caldrà una sensatesa excepcional per part de tots els votants britànics que volen que el Regne Unit sigui fidel a si mateix. Temps enrere parlàvem de votació tàctica; aquesta vegada serà una votació existencial.
Afirmar que el populisme britànic podria ser dels pitjors pot semblar un exemple més de l’arrogància d’un britànic que sobreestima la seva importància. ¿Pitjor que l'enderrocament de la democràcia a Hongria que ha liderat Viktor Orbán? ¿Pitjor del que Donald Trump pot fer a l’ordre internacional? Tanmateix, no sembla que cap altre populisme hagi de ser capaç de desmantellar el país que reclama salvar. El final del Regne Unit és un resultat probable del Brexit dur cap al qual el primer ministre Boris Johnson dirigeix el país com un pilot de carreres embogit. El Brexit també afebliria molt significativament tant la Unió Europea com l’aliança transatlàntica.
Certament, en comparació amb Hongria –per no parlar de Turquia o Rússia–, el populisme britànic no es veu tan malament; però per a una de les democràcies parlamentàries més antigues i estables del món el que ha passat a Westminster és impactant. El Partit Conservador, un ampli espai de centredreta almenys durant un segle, s’ha convertit en el Partit Conservador Revolucionari. La setmana passada va expulsar 21 diputats, incloent-hi el net de Churchill i dos exministres d’Hisenda, tots ells amb més dret a ser titllats de conservadors que Johnson –i ja no diguem Dominic Cummings, el seu mefistofèlic assessor, que ni tan sols és membre del partit–. Després d’abandonar el consell de ministres, Amber Rudd, una 'tory' fidel a la idea del conservadorisme 'one-nation', va dir que això era un "assalt contra la decència i la democràcia". Els revolucionaris conservadors han forçat la suspensió del Parlament més llarga des del 1930 i han mentit de manera clara sobre el seu propòsit. "Si no desisteixen, el poble no perdonarà mai els que conspiren per quedar-se a la UE", va proclamar als quatre vents Jacob Rees-Mogg, el líder parlamentari dels conservadors a la cambra baixa, que va ignorar així el fet que la darrera vegada que la gent va parlar realment a les urnes va ser a les eleccions del 2017, arran de les quals es va formar precisament aquest Parlament de "conspiradors".
I aquí és on comencen les bones notícies. Molts teleespectadors d’arreu del món s’han enrigut de la Cambra dels Comuns, amb els seus procediments antiquats i el seu teatral president. Però el Parlament de Westminster està aconseguint que els britànics ens en sentim orgullosos. Durant els darrers dos anys aquells bancs de pell verda han sigut testimonis de grans discursos, emocions profundes i un coratge poc habitual amb el qual homes i dones han anteposat l’interès nacional al profit personal i partidista. Ara el Parlament ha frenat els que branden intimidacions populistes i ha aprovat ràpidament una llei que obliga el govern a demanar una pròrroga de l’article 50 si no s’ha arribat a cap acord amb la UE el 19 d’octubre. Si Johnson es nega a fer-ho, tal com amenaça actualment, haurà infringit la llei i, en últim terme, podria ser enviat a la presó.
Com hauria de ser aquesta confrontació democràtica al Regne Unit? L’ex primer ministre Tony Blair diu que hauríem d’anar directament a un segon referèndum. És exactament aquí on hauríem d’anar a parar, però aquest Parlament no suma prou per aprovar la legislació necessària. Hi ha la possibilitat que Johnson renunciï a totes les seves línies vermelles i desbrossi el camí per arribar a una versió lleugerament modificada de l’acord negociat per la seva predecessora, Theresa May, que es podria aprovar a la cimera de la UE dels dies 17 i 18 d’octubre i que podria ser acceptat 'in extremis' per aquest Parlament.
Si no es produeix aquest gir improbable, el següent pas són unes eleccions generals. Atès que Johnson no mereix cap confiança, els partits de l’oposició han acordat, abans de consentir aquestes eleccions, esperar fins que es garanteixi una pròrroga de l'article 50. Si Johnson dimiteix en lloc de sol·licitar una pròrroga, anirem a les eleccions per una altra via. La paciència dels 27 de la UE ja està al límit, però seria raonable que concedissin una pròrroga d’almenys dos mesos, amb la condició explícita que durant aquest temps el Parlament sobirà de la Gran Bretanya convoqui unes eleccions generals. L’alternativa, un Brexit sense acord, és molt pitjor per als dos costats del Canal i per a les seves futures relacions.
En aquestes eleccions, encara que se celebrin després del 31 d’octubre –el termini de "tot o res" fixat per Johnson–, l’avantatge serà per als partidaris del Brexit dur. Tenen un únic objectiu clar –fer sortir el Regne Unit de la UE–, i el seu vot només es divideix en dos sentits, entre el Partit Conservador Revolucionari i el Partit del Brexit de Nigel Farage. Podrien fer un pacte electoral. Farage ha afirmat que "una aliança" entre Johnson i ell "seria imparable".
L’altre bàndol no té un únic objectiu clar. Molts, incloent-hi jo mateix, són partidaris de celebrar un segon referèndum, però d’altres només volen un Brexit més suau. I el nostre vot està potencialment dividit en set sentits entre els laboristes, els liberaldemòcrates, els verds, els nacionalistes escocesos, el Plaid Cymru, el grup independent i els exparlamentaris conservadors, ara prou nombrosos, alguns dels quals probablement es presentaran a les eleccions com a conservadors independents.
Per guanyar aquestes eleccions, per tant, serà necessària una cooperació sense precedents entre els partits de l'oposició, circumscripció per circumscripció. Els laboristes i els liberaldemòcrates, sobretot, haurien d’acordar fer un pas enrere en cas que l’altre tingui un candidat proreferèndum més ben situat. També requerirà una mobilització, disciplina i habilitat sense precedents per part dels electors, que hauran d’identificar el candidat a qui cal donar suport en cada circumscripció. Això és el que jo anomeno 'votació existencial'. La campanya del 'People’s vote' promet oferir orientació per internet. (Espero que recomanin el suport per a conservadors independents com Dominic Grieve.) Les xarxes socials i la participació dels joves seran fonamentals. Certs funcionaris del número 10 de Downing Street han explicat a Katie Perrior, exdirectora de comunicació del número 10, que una de les raons per les quals volen unes eleccions anticipades és evitar que els nous estudiants s’inscriguin per votar i decantin el resultat a les ciutats universitàries. Confio que això indiqui a tots els estudiants què han de fer exactament.
Per més que els partits de l’oposició i els independents aconsegueixin la majoria parlamentària, encara hauran de mantenir-se units per legislar a favor d’un segon referèndum. Per més que arribem a un segon referèndum, encara caldrà guanyar-lo. Per més que el guanyem, encara tindrem l’enorme tasca de demostrar als que el 2016 van votar a favor del Brexit, sovint per motius poc relacionats amb la realitat de la UE, que hem escoltat totes les seves raons. Però, almenys, encara hi ha una possibilitat –potser una darrera oportunitat– perquè una de les democràcies més venerables del món ajudi a fer créixer l’onada global contra el populisme nacionalista.
Traducció: Marc Rubió Rodon
