Togues fora de control
Desconec si les paraules de Pablo Iglesias a RAC1, on va afirmar que “en aquest país encara no s'ha imputat ni condemnat ningú tan sols per les seves idees”, són una ironia: sembla que hagin de ser-ho, perquè Iglesias sap perfectament que això succeeix a Espanya, i de fet ell ha manifestat en repetides ocasions que els presos polítics catalans no haurien de ser a la presó. Fa pensar que són declaracions iròniques l'excessiu èmfasi que hi posa (“ni com a mera hipòtesi concebem que hi pugui haver una imputació”). I s'entenen encara més com una cautela: si diu una altra cosa, l'acusaran de voler perjudicar la magistratura espanyola, etc. A Espanya, en efecte, s'imputen, s'empresonen, es processen i es condemnen persones per la seva ideologia política: independentistes catalans i bascos, principalment, i/o espanyols republicans i d'esquerres. Els perdedors de la Guerra Civil, en resum, perquè encara som (i hi serem molt de temps) de ple dins les conseqüències d'aquella guerra.
Tot fa pensar que, tret que la fiscal general Dolores Delgado tingui una manera d'evitar-ho, és del tot concebible que el Tribunal Suprem imputi i inhabiliti el vicepresident del govern d'Espanya. De la mateixa manera que han inhabilitat un president de la Generalitat (i, per tant, han romput una legislatura i han fet caure un govern, una veritable destrossa democràtica) amb una excusa irrellevant com la de la pancarta, poden repetir la jugada amb el número dos del govern espanyol amb un altre pretext igualment fútil, com és la targeta del mòbil de Dina Bousselham. Un pretext fútil i, per no perdre el costum amb la dreta espanyola, d'un cinisme colossal: és cert que Iglesias no havia d'haver retingut la targeta i que l'havia d'haver retornat tot d'una a la seva propietària. Però el veritable escàndol és que algú li va robar el mòbil a la col·laboradora d'Iglesias de dins la bossa, i que la targeta en qüestió va córrer per Madrid durant un any passant per moltes mans (per les del comissari Villarejo, evidentment), fins que ni més ni menys que l'editor de la revista Interviú, Antonio Asensio, la va donar a Iglesias, després que dos periodistes d'aquella revista l'haguessin esplugada a fons. És bastant obvi que qui va idear el robatori, i en va treure profit, és la mateixa dreta que ara reclama amb una cridòria monumental el cessament d'Iglesias, mentre ells arrosseguen kitchens, gürtels i un historial de corrupció que causaria la perplexitat de qualsevol gàngster.
També va ser el PP el que va atorgar als jutges de la seva corda ideològica la potestat de resoldre per via judicial assumptes de naturalesa política, allò que coneixem com a judicialització de la política. Van començar amb Catalunya, però en vista de l'èxit (els presos polítics aviat farà tres anys que són a la presó) no podien tardar a fer el mateix amb la política espanyola. El respecte per la sobirania popular, pel valor del vot de la ciutadania, és nul. I com que se suposa que ells són els garants de l'estat de dret, l'anomalia es fa insuportable.
