El precipici

En les últimes setmanes, el New York Times ha estat un dels altaveus més actius en la denúncia dels casos i la cultura de l’assetjament sexual. Aquesta actitud, però, no responia únicament a l’esclat a les xarxes del hashtag #MeToo. Tampoc responia només a la decisió de la capçalera de fer bandera de la no discriminació, d’afavorir un moviment sísmic que d’una vegada per totes condueixi a un punt de no retorn a partir del qual, en matèria de discriminació de gènere, s’afermin definitivament uns valors, quedin proscrites unes actituds, es modifiquin determinats usos del llenguatge i tingui lloc, en definitiva, un canvi cultural. La bel·ligerància del NYT responia a tot això, però alhora tenia molt a veure amb el fet que el president dels Estats Units és Donald Trump, i que els editors del diari saben que el poder té, més que cap altra instància, un efecte mimètic i normalitzador. El diari és conscient del perill que un president masclista normalitzi el masclisme, i sap, per tant, que ara és el moment de lliurar aquest combat amb més intensitat que mai, si no es vol que els valors afermats, les actituds proscrites, la modificació del llenguatge i el canvi cultural efectivament s’esdevinguin, però a favor del patriarcat més cavernari.

En la política espanyola i en la catalana hi ha avui moltes coses en joc i, segurament, la principal és també un combat cultural a favor d’una normalització o una altra; en aquest cas, una pugna de llarg abast entre un concepte aprofundit de democràcia i una cultura política contrària a l’autonomia i a l’emancipació, no ja dels pobles sinó dels ciutadans.

En les últimes setmanes s’han proscrit determinats debats als Parlaments, i es vol fer el mateix amb les escoles. Una gernació de juristes, inclòs un redactor del delicte de rebel·lió que és molt hostil amb l’independentisme, han negat que els membres del Govern o els presidents d’Òmnium i l’ANC hagin comès els delictes de rebel·lió i de sedició: no hi havia violència, sinó crides a l’exemplaritat. Les interlocutòries que han intentat, amb poc mèrit literari, deformar aquesta realitat han arribat a l’absurd de qualificar d’intimidatòries les manifestacions dels Onzes de Setembre, cosa que com alerta el Síndic de Greuges podria suposar una violació del dret de reunió i manifestació. Amb la intervenció de Catalunya, la de l’Ajuntament de Madrid i l’amenaça d’intervenir vuit administracions més en nom d’una llei pressupostària que el govern central ha incomplert durant tres anys, s’ha demostrat que l’article 155 és tan sols un instrument contra el principi de la pluralitat política. La declaració del director d’El Jueves davant del jutge per un acudit menor sobre la Policia Nacional ha fet aflorar una vegada més la delicada situació que viu la llibertat d’expressió a l’Estat. I la llista ha d’aturar-se aquí per raons d’espai.

Demà hem de manifestar-nos, també, en clau de rebuig a una operació ideològica que a poc a poc va normalitzant una democràcia de baixa intensitat, indigna de tal nom, atemorida i gens europea: un precipici al qual estem caient i que, en la mesura que compta amb una majoria de diputats al Congrés, empeny l’independentisme i els comuns a trobar maneres de remar plegats.