L’independentista que es pot abstenir
Davant d’unes eleccions tan ajustades i cabdals com les del 21-D, l’independentisme faria bé de no desatendre cap de les sensibilitats que en els darrers anys s’han alineat amb la idea d’un estat nou. I tanmateix, en el context actual els partits corren el risc comprensible de fer una campanya sobretot en clau reactiva, emocional, que podria fer relliscar cap a l’abstenció alguns votants que el 27-S i l’1-O van dipositar la papereta del sí.
Penso, sobretot, en aquell independentisme que prové d’un autonomisme plàcid; que en els últims anys ha acabat identificant la imposició com un element central de la cultura política espanyola en relació a Catalunya, però perquè no ha tingut més remei; que avui, quan interpreta que no té cap més opció que seguir empenyent fins a la sobirania, ho fa, encara, a contracor. Es tracta d’un votant que no abdicarà mai del convenciment que la societat catalana té dret a gestionar autònomament la seva economia i la seva cultura. Ara bé, s’angunieja amb uns Segadors cantats en seu parlamentària, i si la bandera i l’himne espanyols avui l’incomoden és només perquè li molesta l’omnipresència dels símbols, de tots els símbols; la rojigualda, altrament, no li ha fet mai ni fred ni calor. Electors com aquest van votar l’1-O, però no hi veien prou garanties per legitimar cap DUI. Avui se senten encara més que indignats, exhaustos. I enyoren una normalitat a què els partits constitucionalistes no paren de convidar-los.
Per als electors que, de manera més o menys aproximada, responen a la tipologia descrita, la conseqüència dels esdeveniments de les últimes setmanes no hauria de ser, esclar, que l’Estat hagi recuperat el prestigi i la iniciativa, sinó que hagi perdut la batalla argumental definitivament. Ara bé, l’independentisme no podrà donar mai per feta l’adhesió d’aquest tipus de votant. Els entorns i les mentalitats són, afortunadament, molt diversos i, malgrat la gravetat de la situació actual, les adhesions i els vots del passat no poden donar-se per descomptats en el present. L’elector de qui parlo és conscient de l’abús que signifiquen la majoria d’imputacions i totes les presons preventives, les que s’han revocat i les que continuen. Però potser no està assabentat de les amenaces que les decisions judicials i les actituds polítiques dels últims mesos representen a llarg termini per als drets de reunió i de manifestació, per a la llibertat d’expressió... A més, està sotmès, com tots, a una intoxicació permanent.
La campanya del 21-D dona als partits independentistes l’oportunitat de fer un discurs racional capaç de guanyar-se aquest elector, no per sempre, però sí de retenir la seva fidelitat durant molt de temps. Per aconseguir-ho, però, han de desgranar-li quins són els drets i les llibertats conculcats, i per què; han de respondre a les calúmnies sobre l’escola catalana no amb l’estupor sinó amb una relació detallada de dades i fets; han de proposar una arquitectura institucional capaç de dissuadir tanta corrupció, tanta guerra bruta contra els rivals polítics... En definitiva, han de contraposar als abusos una bateria de dades i de propostes. L’Estat, per passiva, els està donant l’argumentari fet.
