No n’hi ha prou amb votar i guanyar
El 1975 el periodista Josep Maria Huertas Claveria va escriure al rotatiu Tele/eXpres, en un reportatge titulat “Vida erótica subterránea”, que un bon nombre de les cases de cites de Barcelona estaven regentades per vídues de militars. Una de les explicacions d’aquest fenomen, explicava, podia ser que després de la guerra havia estat difícil obtenir permisos per obrir aquest tipus d’establiments. L’exèrcit es va sentir ofès i Huertas va ser condemnat a dos anys de presó, dels quals, gràcies a la mort de Franco, va complir només nou mesos. ¿Què li passaria, avui, a un periodista que publiqués un reportatge equivalent?
En una dictadura, per definició, imperen la repressió i l’arbitrarietat. En una democràcia, en canvi, la vulneració de la llibertat d’expressió des de les instàncies de poder resulta sibil·lina. Formalment, les garanties legals hi segueixen sent, però l’ambient queda contaminat per una incertesa que plana i coacciona en sordina. Els últims mesos, mentre l’extrema dreta feia i deia el que volia, un ministre ha amenaçat tuitaires, s’ha cridat a declarar mestres, s’han censurat anuncis electorals i s’ha prohibit un color que, recordem-ho, en cap cas representava suport a uns partits determinats; perquè no crec que ningú pensi que, il·luminant de groc les fonts de Montjuïc, Colau demanava el vot per les forces independentistes. S’ha empresonat pacifistes per un delicte inexistent de violència, igual que es va esgrimir un fals vincle de Huertas Claveria amb ETA per poder-lo engarjolar.
S’ha obligat els presos a declarar determinats acataments i fidelitats ideològiques. I la Guàrdia Civil ha inclòs les exemplars manifestacions de les Diades en l’atestat pel delicte de rebel·lió. Amb aquests i altres abusos s’han posat les bases de l’autocensura entre els ciutadans, i s’ha promogut un estigma ideològic que és de tot menys democràtic. Quan Huertas Claveria va sortir de la presó, van passar 8 mesos fins que un diari es va atrevir a donar-li feina. Aquests dies és possible que un retuit d’avui, d’aquí uns mesos, ens porti al jutjat, i dues persones han estat a punt de ser expulsades d’una fundació filantròpica per la seva opció política. Tot és començar.
Els resultats d’unes eleccions no seran mai suficients per garantir els drets democràtics. Hem comprovat que la fràgil anatomia de les llibertats està sempre al caire d’una trencadissa que pot provocar-se tant per la brutalitat de la força com per la virulència de la subtilitat. I, com diu Timothy Garton Ash, si hi ha una llibertat de la qual depenen totes les altres, aquesta és la d’expressió.
En la difícil legislatura que s’obre, les discrepàncies seran profundes i els retrets agres. Però no pot deixar-se espai als estigmes que tendeixen a silenciar i a bandejar l’altre. L’empresonament de Huertas va tenir una resposta contundent l’endemà, quan cinc dels vuit diaris de Barcelona van decidir no sortir al quiosc. La resposta ha de ser-hi sempre, massiva, solidària, vigilant.
