Normalitzant la violència antisobiranista

A Espanya, la resposta policial i judicial a la violència de l’extrema dreta voreja sovint la connivència; en tot cas, mai no és prou contundent perquè les expressions d’odi i de brutalitat del feixisme quedin estigmatitzades als ulls de tothom i de manera cristal·lina com un fenomen delictiu o il·lícit. Això, tot i ser un escàndol i un fet gravíssim, no és cap novetat, i per tant, que uns ultres interrompessin dilluns la marxa del Nou d’Octubre a favor del valencià i agredissin manifestants independentistes mentre la policia, manada per la Delegació del govern, amb prou feines intervenia per aturar els mastegots i es limitava a dispersar els agressors sense detenir-ne cap, podria ser una pàgina més d’aquest historial. Però dic podria perquè temo, i m’agradaria equivocar-me, que arran de l’1 d’octubre la dinàmica de la violència impune a Espanya pot haver fet un salt qualitatiu important.

És evident que la ferotge repressió policial del referèndum català, acompanyada de l’aplaudiment del govern central, del cap de l’Estat i de bona part de l’opinió pública espanyola, constitueix una immensa mostra de comprensió i de disculpa per a qualsevol que vulgui respondre amb brutalitat a aquells ciutadans que, amb més o menys raons, manifestin de manera pacífica i cívica que no se senten identificats amb l’estat espanyol, els seus símbols i el seu relat.

A la plaça de Tetuan, dimarts al vespre, un furgó de la Policia Nacional va accelerar just quan per davant seu creuava un conjunt de persones amb estelades al coll que venien de sentir el ple del Parlament al Parc de la Ciutadella. Un sindicat policial ha penjat a les xarxes socials una imatge amenaçadora amb el hashtag #hablamos? A Londres es va convocar per Facebook una “cacera de catalans”. Aquests i altres símptomes indiquen que l’1-O segueix reverberant en l’imaginari col·lectiu, però no només per generar consternació i indignació entre els que van ser agredits, sinó també per donar lloc a un cert engrescament. I sembla que ja no són només policies els que volen que els deixin “actuar”.

I per què hauria passat, això? Doncs perquè el discurs del poder ho té molt més fàcil que qualsevol altre discurs per fixar el que està permès. Quan es va produir la victòria electoral de Donald Trump, molts mitjans catalans, espanyols i europeus (no tots) van advertir del perill que la presidència d’un masclista que flirteja amb el racisme fes retrocedir els valors fonamentals de la no discriminació en la mentalitat de molts ciutadans. Avui, a l’estat espanyol, sembla que molts han oblidat aquesta capacitat que té el poder de blanquejar aberracions. O potser és precisament que no se n’han oblidat, no puc saber-ho. Però sí que puc descriure la realitat, i el cas és que la immensa majoria de mitjans espanyols i d’institucions de l’Estat estan contribuint a crear un estat de consciència en el qual estovar amb sadisme centenars de sobiranistes en actitud de resistència pacífica, doncs home, lícit no ho acaba de ser, però si ho fas et felicitaran, potser et regalaran clavells i, en tot cas, pots estar segur que ningú no et perseguirà.