La turista accidental
Quan aquell migdia, a l’oest de Creta, vam deixar estar el camí cap a la platja d’aigües turqueses i en el trencall vam girar a l’esquerra, no sabíem que aquella desviació ens conduïa a una de les anècdotes del viatge. Fent giragonses entre bruguerars i alzinars vam arribar a un poble lletjot però agradable, i vam seure a la terrassa d’un local a mig camí entre el magatzem i la sala d’estar que dominava la caiguda de la vall en la plana. Les cigales brunzien. El local era un restaurant, un ancià va servir-nos el que tenia, i vam dinar. Allà no s’hi veia ningú més que ell i nosaltres.
De sobte, però, un segon cotxe va aturar-se allà mateix, i en va sortir una dona molt baixa que a un pas molt viu va arribar-se davant de l’ancià, brandant un mapa i fent preguntes en un anglès austral. En auxili de l’home van sortir, de seguida, dues dones grans i un gegant vestit d’anar a caçar. Van posar-se a xiuxiuejar. En les veus hi havia una tensió creixent que de seguida va esclatar en escarafalls. Quan la turista, encara amb el mapa a la mà, va marxar, la nora de l’ancià va accedir a fer-nos d’intèrpret, i el vell ens ho va explicar tot. Aquella dona era neozelandesa; el seu pare havia defensat Creta, com a soldat aliat, en la batalla que es va desencadenar el 1941 quan milers d’alemanys van caure del cel en paracaigudes en la primera invasió aèria de la història. El soldat va ser ferit de bala a la cama i va buscar refugi al poble, on el van curar i, amb la victòria alemanya, el van amagar a la muntanya. L’ancià encara recordava com als 5 anys li portava, a dalt d’aquells turons, un cistell amb salsitxes. “Com aquestes que acabeu de dinar vosaltres”. L’endemà, a les 12 h, la turista neozelandesa tornaria a aquella mateixa terrassa per conèixer les tres filles del metge que havia salvat la vida del seu pare.
L’ancià mirava la vall i es va girar cap a nosaltres. “Memòria”, va dir mirant-nos amb ulls penetrants. “M’enrecordo d’aquell home... I m’enrecordo que ells van caure del cel, que durant tres anys van cometre una massacre darrere l’altra entre la població de l’illa, i que quan tot es va haver acabat nosaltres els vam perdonar les reparacions de guerra. Memòria”, deia, tocant-se la templa amb un dit.
El matí següent no vam voler espatllar el retrobament amb la nostra presència indiscreta. Però sí que vam seguir tafanejant el sentir del país i vam parlar, ja a Atenes, amb un acadèmic universitari, un controlador de vols, una professora de primària, un funcionari de banca, i en tots hi vam trobar una decepció amarga i irrecuperable amb Europa. Ni tan sols s’explicaven que la resta d’opinions públiques europees ens hàgim empassat el relat de Syriza, segons el qual el partit hauria plantat cara de debò a la troica. “En absolut. Només volien convertir-se en estrelles de l’esquerra europea, i ho han aconseguit”.
Diuen que l’economia grega, encara devastada, comença a donar algun senyal positiu, i que el futur de la UE ja no és la ruptura sinó el flamant president francès, jove i sobradament preparat. Però el futur de la UE només es repararà si es repara la memòria, que sempre torna, per molt lluny que vagis i encara que sigui brandant un mapa i en forma de turista.
