On és l’oposició?
JUNTS. Des de l’aparició de la pandèmia i l’aprovació dels pressupostos, la gestió ha agafat un protagonisme lògic en la política catalana, després de tres anys marcats per les ferides d’octubre. Aquest retorn a la realitat autonòmica només s’ha vist alterat per la inhabilitació de Quim Torra, un president que, després de reivindicar la seva pròpia provisionalitat, va implicar-se a fons en la lluita contra el covid, però ha marxat proclamant que l’autogovern és un problema per a l’independentisme. És una frase que demostra fins a quin punt la pulsió nihilista del puigdemontisme ha impregnat l’ideari de Junts, fins al punt de generar distàncies insalvables amb ERC i fins i tot amb el que quedava del llegat de CDC. Junts és ara mateix una formació que presumeix de ser eclèctica, personalista i vagament revolucionària. Els seus dirigents fan comentaris sarcàstics sobre el govern efectiu i la taula de diàleg, els mantres d’ERC, que consideren una mostra d’ingenuïtat o de traïdoria. Fa la sensació que els junters estarien molt més còmodes a l’oposició, criticant el Govern, acusant els republicans de falta de coratge i prometent pel broc gros solucions simples, com una mena de CUP no marxista.
DUALITAT. Ara fan això mateix, però des del mateix Govern; és una autèntica filigrana discursiva. En el món mediàtic català s’ha generat el miratge que l’ERC de Pere Aragonès és, per bé i per mal, el poder autonòmic; mentre que Junts és l’oposició, mai satisfeta, intèrpret dels malcontents. Si el mateix Quim Torra ja menystenia l’autogovern quan n’era el president, si esperonava els CDR mentre Buch els enviava els Mossos, no ha d’estranyar que actuïn de manera similar consellers molt actius a les xarxes com Ramon Tremosa (un nom en alça a Junts), que aquesta setmana s’ha permès corregir Pere Aragonès, no pas en el consell de govern, sinó a Twitter. La Catalunya sobiranista és esquizofrènica, té dos bàndols enfrontats en un govern bicèfal, cosa que segurament mobilitzarà els seus electorats respectius, donarà una àmplia majoria indepe al Parlament i aleshores ja veurem si els enemics íntims poden tornar-se a posar d’acord. Tant Junqueras com Puigdemont estudien altres hipòtesis, però no ho admetran mai.
ESPANYA. Aquesta transposició de papers és possible, també, perquè l’autèntica oposició política a Catalunya no exerceix. Hi ha un cert desinflament entre PSC, PP, Ciutadans i Vox, partits que, com a avaladors de l’ A por ellos, s’han autoimposat un sostre electoral. Estan molt més entretinguts amb la política espanyola. Els votants unionistes, que es van mobilitzar com mai el 2016, ja saben ara que no els cal guanyar unes eleccions per evitar la independència. On no arriben els seus vots hi arriben la justícia, els cossos de seguretat i la resta de poders de l’Estat. Hem sentit dir a polítics d’aquest àmbit que la mobilització espanyolista de finals d’octubre del 2017 -la famosa foto d’Iceta, Illa, Rivera, García Albiol... i Ortega Smith- va aturar el procés independentista, però el cert és que aquest mèrit recau sobre les institucions de l’Estat i la seva política repressiva, que l’actual govern de PSOE i Podem no té prou força per modificar. Seria normal, doncs, que molts votants espanyolistes s’abstinguessin de participar en les eleccions catalanes, com també es van abstenir de participar de l’1 d’Octubre. No ho necessiten.
La inexistència d’una alternativa sòlida a l’independentisme és tan anòmala com el fet que una part de la majoria de govern faci d’oposició a l’altra. Són dues disfuncions de l’actual sistema polític català. Dos símptomes d’una conjuntura de canvi lent, de transició cap a un esquema nou, desconegut.
