Tòquio 2020, l'epíleg somiat de Pau Gasol
El català deixa de ser jugador dels Trail Blazers, però vol arribar als Jocs Olímpics
BarcelonaQuan Pau Gasol tenia 12 anys, el seu pare va intentar portar-lo a veure un partit del Dream Team als Jocs Olímpics de Barcelona 1992, però no va aconseguir entrades i es va haver de conformar amb un Rússia-Lituània a Badalona. Vint-i-set anys després, la màgia de l'esdeveniment olímpic continua enamorant el jugador català, que no vol perdre's la cita de Tòquio 2020. Unes hores després d'anunciar que deixa de ser jugador dels Portland Trail Blazers, el pivot ja s'ha concentrat en la seva recuperació. El de Sant Boi de Llobregat seguirà treballant a Oregon, però la franquícia utilitzarà la seva fitxa per contractar un nou interior. "Després de l'operació del maig per tractar la lesió, sabia que la recuperació podia anar dels sis als dotze mesos. Vaig decidir operar-me per poder reaparèixer en plenes condicions. Però els últims dies he sabut que la recuperació necessitarà més temps del que em pensava. Quan vaig firmar per Portland sabíem que aquesta era una possibilitat i vam acordar que l'equip podria acomiadar-me per tenir la flexibilitat de fitxar un jugador que pogués ajudar a l'instant. La rescissió del contracte em permetrà centrar-me en la recuperació sense la pressió de la franquícia esperant que torni", analitza.
La majoria de companys de generació de Pau Gasol ja s'han retirat, però n'hi ha d'altres com Felipe Reyes o Luis Scola que segueixen al peu del canó. Tot i els seus problemes al peu esquerre, el català manté la il·lusió intacta. "Aquest esport m'ha donat, i em segueix donant, moltes alegries. He viscut moments increïbles i alguns, molt pocs, difícils de digerir, com el que estic passant ara. Segueixo amb la mateixa il·lusió del primer dia i treballaré al màxim en la meva recuperació amb la intenció de tornar a gaudir de l'esport que estimo", reconeix el jugador. Segons TV3, el Barça va descartar el seu retorn al club al qual es va formar. d'una fractura per estrès de l'os navicular del peu esquerre
Una carrera "excepcionalment llarga"
Als 39 anys, Gasol se sent amb la maduresa necessària per dir-hi la seva sobre alguns temes que van més enllà del bàsquet, i és per això que fa uns mesos va publicar un llibre en què reflexionava sobre la inevitable transició que algun dia haurà de protagonitzar. Del parquet a la vida real. "Estic molt orgullós de la meva carrera, que és excepcionalment llarga. La meva ambició és seguir jugant, competint amb les noves generacions. Sempre tens l’oportunitat de créixer i aprendre. Cada cas és personal. A tots ens arriba el final, i es tracta de canviar de xip per fer-ho bé en la següent etapa", argumenta Gasol, que va debutar a la NBA l'any 2001. La recepcionista de l’Hotel Marriot, on va viure les primeres setmanes a Memphis, rebia a tothom amb un somriure, però això no feia que el dia a dia del jugador fos especialment agradable. "Have a nice day”, repetia com un autòmat rovellat d’aquells que s’activen quan detecten moviment. El català, que encara no era del tot conscient d’estar escrivint una de les pàgines més importants de la història del bàsquet, s’avorria. El jugador podia anar caminant al pavelló, així que tan sols utilitzava el cotxe, un Sequoia, per fer trajectes sense cap destinació fixa, desplaçaments que li servien per escoltar, a més volum del que ara ho fa, cançons d’Estopa. "L’esport és el vehicle que m’ha donat l’oportunitat d’aprendre i de créixer. La pressió i les emocions et fan viure les coses de manera més ràpida i intensa, però les històries són traslladables a qualsevol persona o professió”, diu Gasol, que d'un temps ençà ha reflexionat molt sobre el talent. “El primer que has de fer és identificar la teva passió i després no marcar-te límits i dedicar-t’hi. Només tenim una vida i l’hem d’aprofitar. Has de sentir que no estàs perdent el temps”, sentencia.
Quan era un nen, Pau Gasol va trigar a destacar. "El meu pare jugava a bàsquet al Gaudí i per això jo m’hi vaig interessar. Era prim i tou, però tenia ganes i ambició. Tothom em deia que era massa fluix, que no podia jugar. Però això no em va aturar, vaig utilitzar les adversitats per motivar-me”, recorda el jugador, que a la NBA ha passat per la disciplina dels Grizzlies, els Lakers, els Bulls, els Spurs, els Bucks i els Trail Blazers. La seva gran il·lusió és recuperar-se i acomiadar-se de la selecció espanyola amb els seus cinquens Jocs Olímpics. "Si vols aconseguir alguna cosa, sempre hi ha un cost, i sempre apareixen moments de dubte, però si segueixes el teu camí no hi ha errada possible. Quan vaig decidir anar a la NBA vaig sentir que era precipitat, que fracassaria. El meu entrenador pensava que era massa aviat i tothom creia que l’any següent tornaria, però jo creia en mi. Es tracta d’aprofitar la incertesa perquè et doni força. Jo vaig saber utilitzar els meus punts forts. Hauria pogut tenir por i amagar-me en les meves pròpies limitacions, però els èxits mai arriben per accident", resumeix.