Torna la Catalunya gatillop

Hi ha molta alegria aquests dies. Molta de molta. Tot Déu obrint ampolles de cava i de metacrilat amb això del naixement de la criatura. Ens ha vingut en aquest món de mones, on hi ha més bèsties que persones, un linx. Enhorabona a la família. Diuen que és el primer linx que neix al Pirineu català des de fa un segle. No sabem com es dirà però sí que és pallarès. Ha nascut al centre de recuperació de fauna MónNatura Pirineus, a Alt Àneu. Curiós. Tothom li diu linx però li haurien de dir gatillop. Així s’ha dit sempre a casa nostra aquest animal amb cap de gat i cos de llop. Un híbrid, una barreja, un mig-mig, un no saps què caratxos és això. Un català genètic, de soca-rel, de carboni 14, de pedra de Rosetta, de plutoni nuclear. El català és un gatillop, per això ens (re)neix ara la criatura. Amb ell s’inicia, comença l’era del gatillopisme a Catalunya. Així ho conten.

Hi havia una vegada un gatillop. Vigileu les criatures, les llaminadures, les confitures i els tubs de PVC. Els pagesos del Pallars estaven acollonits: s’ho fotia tot. D’on ha sortit la bèstia? Diuen que el dia que van crear el món l’animal no va voler triar entre el bé i el mal i el cel i l’infern van passar d’ell. Déu i el diable se’n van rentar les mans i el van deixar a la safata d’esborranys de la natura. I aquí el tenim campant. El gatillop forma part de la mitologia i de la realitat de Catalunya (no hi ha mite sense part de veritat ni veritat sense part de mite). I la mitologia, i la realitat, catalana, és multimilionària en criatures, éssers, coses indefinides (el cabraboc, els simiots, els minairons, el tió, l’home del sac, la dona d’aigua...). El país sempre ha criat una fauna, una natura confusa, inexplicable, indefinible. Quan no trobes resposta, la mitologia és una navalla suïssa (de fet seria catalana, però fins i tot ens deixem furtar les navalles reals i mítiques) que ho resol tot. I aquí ens teniu, celebrant el nostre renaixement nacional, emocional com a gatillops.

No sabem on anem. No sabem el que farem. No sabem què volem ser de grans. No sabem què érem de petits. No tenim full de ruta, GPS, Google Maps, brúixola, radar, hodòmetre, taxímetre, espectròmetre, sismògraf, microscopi... No sabem si pugem o baixem. No sabem si anem al bar de la cantonada a ofegar-nos com a país a l’Atlàntida d’una camamilla posttraumàtica o a Vladivostok a fundar una nova pàtria dins d’un iglú que congelarà les nostres catalanes cèl·lules fins a l’eternitat de l’era glacial. No sabem si som Jekyll o Mr. Hyde. No sabem si som Hamlets infinits dins de nines russes perpètues. Ja no sabem si som all o oli. No sabem res. Que, de fet, de fet, és saber una cosa: que som gatillop. Que ni som treballador ni amo: som capatàs. No som ni carn, ni peix: som un vegetal carnívor. Tornem a ser al mig, a l’entremig. Tornem a ser on sempre som: com funambulistes existencials caminant per la sirga de la indecisió, del dubte, de la indeterminació. Som aquí, gatillops.

Som aquí miolant i udolant. Ningú sap qui crida, qui parla, què diu qui. I pagarem caríssim, com sempre, aquesta identitat indefinida. No es pot ser gos-gat a la vida. No, no es pot ser. Els mateixos que et diuen que sí que es pot ser així ells no ho són. En la lluita biològica, històrica del gat i llop sempre, al final, acaba vencent l’un o l’altre. Neix, reneix, l’un o l’altre. A cada bugada animal perdem mil llençols bestials. A cop de gatllopisme cada cop, com a catalans, caminem cap als centres de preservació, conservació, congelació de les espècies. Perquè ens acabin observant i tirant cacauets imaginaris turistes apàtrides, letàrgics, lleganyosos. Caminem cap a una mitologia inofensiva. Mites sense realitat. I al revés. Per al futur un ensenyament del passat. De l’única possibilitat que tenim com a gatillops recreats, renascuts. La podem aprendre del gatillop Damas Calvet. Enginyer i poeta. Fa un pont i edifica un sonet. Tant ajuda a construir el submarí Ictíneo a Narcís Monturiol com li facilita els primers llibres perquè aprengui llengua a Pompeu Fabra. Diu Calvet arquitecte paleta d’ànimes reals fa un segle i mig: “Per ésser bruixa, senyora, / és la fe lo que més cal: / que amb la fe los dons s’alcen / tant de Déu com de Satà”. Així es fan les coses. Així ni Déu ni Satà et condemnen a ser un gatillop al purgatori del no res: et respecten i et reconeixen com a ésser eternament lliure.