Peyu: "Ens estem tornant més carques que els nostres avis"

BarcelonaLa ràdio i la televisió l'han fet mediàtic, però el teatre és encara l'hàbitat en què en Peyu expressa més dimensions de la seva persona. El seu últim espectacle es diu L'il·lusionista i les digressions humorístiques estan endreçades en una dramatúrgia on també hi ha jocs de màgia, imitacions, algun personatge desdoblat i un cant d'amor per tot allò que es crea dalt d'un escenari. El muntatge es pot veure fins al 5 de desembre al Teatre Borràs de Barcelona i, després de l'èxit de les primeres funcions, hi tornarà tres setmanes més al gener.

A L'il·lusionista, enmig dels gags, dels trucs i dels monòlegs sobre els toros o les caixes automàtiques dels Esclat, hi deixes caure una reivindicació de la teva manera d'entendre l'humor. Com és que en tenies la necessitat?

— A vegades la gent es fa la idea que has tingut les coses fàcils, que has gaudit d'un poder mediàtic que no tenen els altres... Però el cert és que, al sector teatral d'aquest país, per conegut que siguis no es tracta de la mateixa manera l'humor que el drama i les grans produccions. Si ets un humorista que surt sol a l'escenari, de seguida et pengen l'etiqueta de monologuista i t'adscriuen a El club de la comedia. La gent tendeix a pensar que l'humor es tracta d'un talent natural, que surt sol. Però no: al darrere d'un espectacle hi ha molta feina, moltes hores invertides. Hem de donar-hi encara prestigi professional, a l'humor.

"Com a molt em diuen que faig entreteniment. Però també cardo pensar, hòstia!", es diu al xou. Et sents incomprès?

— No, home, tampoc voldria quedar així! Però és veritat que han vingut molt pocs crítics de teatre a veure el meu espectacle. Pedalem en això del teatre des del 2009, hem voltat per tot Catalunya i encara costa que crítics que van a veure altres obres passin a veure un espectacle d'humor com el meu. Que jo en sigui conscient, només ha passat una vegada o dues.

Parlem del polèmic gag no emès de Bricoheroes, sobre rebre una fel·lació de la reina Letícia. Si poguessis retrocedir en el temps, en canviaries res?

— Això de retrocedir en el temps sempre és molt relatiu. És a dir: si em passés el mateix, en el context d'aleshores, doncs sí, tornaria a fer el mateix. Si em passés ara, potser actuaria diferent. Però no en aquell moment.

Però creus que filtrar el fragment eliminat per TV3 va ser una bona decisió?

— Allà es van barrejar moltes coses. Era un context en què la tele no estava en el context d'ara. I jo tampoc estava en el moment en què estic ara.

En quin sentit?

— Aviam, com ho explico. Venia d'una relació amb la tele una mica complicada, perquè considerava que estàvem fent productes que funcionaven molt bé com Bricoheroes i Natura sàvia i, en canvi, em costava déu i ajuda tot plegat. A Natura sàvia trobava que l'havien maltractat molt. I a Bricoheroes s'hi hauria d'haver donat suport des del minut zero. I anar a totes, perquè era la primera aposta digital que els funcionava perfectament: atrapava nanos molt petits i nanos joves. Ni que sigui només per la llengua catalana i com a eina de país, s'hauria d'haver preservat.

Les negociacions eren dures?

— Bé, amb totes les bones paraules i bones intencions que et traslladaven, i tenint en compte el context econòmic i el que vulguis, el cert és que tu vas veient com es van estrenant altres coses amb facilitat mentre a tu les negociacions et costen déu i ajuda. Fins que arribo a un punt d'estrès que va provocar que actués d'aquella manera. Més que per la censura en si del gag, hi havia bastant d'això.

Quan en vas parlar, reivindicaves aquesta mena d'humor.

— Sí, perquè crec que ens estem equivocant lleugerament respecte al que és ser políticament correcte. Una cosa és cap a on han de treballar camps com la política, en termes d'igualtat de gèneres i protecció de col·lectius minoritaris, i l'altra cap a on ha d'anar l'humor, que és un camí diferent perquè no té res a veure l'una cosa amb l'altra. Em fa la sensació que les generacions d'ara, amb la idea de protegir els col·lectius i ser molt correctes, ens estem tornant més carques que els nostres avis. I això, com a humorista, m'espanta una mica.

Després algú va filtrar una cua del gag en què la broma s'estenia a la infanta Elionor, tot i que vosaltres mai vau pensar d'emetre-la. Com et vas sentir?

— Putejat, esclar. Em vaig adonar que hi ha gent que juga a un nivell al qual no tinc ganes de jugar. És quan ho vaig frenar i vaig dir que era igual, que ja havia explicat el que havia d'explicar. Em demanaven entrevistes, algun cara a cara i merdes diverses. Al final vaig dir: jo abandono, perquè vull dormir tranquil. No en tinc cap necessitat, d'això.

Bricoheroes va ser objecte freqüent de preguntes parlamentàries.

— Era el programa que mirava més la gent de Ciutadans, sí!

Sempre feien la lectura literal del programa, sense tenir en compte el joc paròdic de dos personatges molt passats de voltes i en cap cas exemplars.

— Ells s'agafen al puta Espanya i a aquesta mena de coses, però al final el que els fa por és que hi hagi un contingut audiovisual en català que funcioni de puta mare, amb un seguiment altíssim de la gent jove i que parla fent servir la idiosincràsia del país. El que no es va entendre del programa, o no es va voler entendre, és que es tractava d'una sèrie de ficció. Jo no vaig amb un peto texà pel carrer dient aquestes bestieses. Eren dos locus, tancats en un garatge, fent bricolatge. I ja es veia que cap dels dos estava bé del cap. Que en Jaïr anava amb gorra i xandall de ionqui dels vuitanta, per l'amor de déu! Ell és una persona normal, quan va pel carrer...

Éreu una mena de Beavis i Butt-Head a la catalana.

— Sí, també tenia coses d'Els joves... Però quan veies Els joves ja entenies que eren personatges i aquí, com que els personatges es deien Jaïr i Peyu, devia ser demanar-los un exercici intel·lectual massa difícil.

En tot cas, els estereotips són una eina vàlida per a l'humor?

— Depèn de com es practiqui. L'estereotip és una eina més, que al final t'ajuda a ubicar la gent i fa que puguis anar ràpid a atacar un tema, la gent l'identifiqui ràpid i pugui riure. El que no pots fer és riure banalment d'estereotips, sense una segona lectura. I també depèn de qui ho faci, esclar. No és el mateix que jo em fiqui amb els negres que els personatges de Bricoheroes diguin alguna bestiesa dels negres.

El protagonista de L'il·lusionista és un mag de tall clàssic, amb un punt decadent. Hi ha un reflex sobre com et sents tu en el panorama humorístic?

— No havia arribat tan lluny en aquesta lectura! En general, estic molt content de la feina que fem i, com a humorista, estic content de la carrera que he portat. Tot el que hem fet ha funcionat.

Ho deia més aviat perquè, actualment, sembla que el focus està molt posat en l'stand-up, en el posthumor...

— Sí que en termes teatrals em sento una mica contracorrent. Aquest és el cinquè espectacle des del 2009 però, encara ara, ve molta gent que se sorprèn. "No m'esperava aquest espectacle!", diuen, perquè estaven acostumats al Bricoheroes o a El búnquer i no havien anticipat una posada en escena o una dramatúrgia com la que oferim. Però tampoc pocs esperar que tots ho descobreixin el primer dia.

Fas una defensa inequívoca de la feina treballada, de l'artesania.

— Sí, vinc d'un humor que he mamat des de casa. Teníem un restaurant i he dedicat moltes hores al negoci de casa. D'allà salto al teatre amateur i a companyies petites de teatre. Això vol dir descarregar la furgoneta, saber exercir de tècnic de so i fer tots els papers de l'auca. I una cosa que m'agrada molt, i que amb el director Joan Roura gaudim molt, és treballar els detalls de l'espectacle. Tenim aquesta malaltia del perfeccionisme i ens ho passem molt bé en aquell moment del procés creatiu quan comença a quadrar tot.

En alguns moments em va semblar veure sobre l'escenari un Capri amb plus de ràbia.

— Salvant les distàncies i els contextos socials, que són diferents, sí que hi ha aquesta sornegueria del català emprenyat. Passa que ara vivim en una societat tan grisa que, quan algú despunta una mica, es compara amb el Capri o el Rubianes, com si ja no hi pogués haver algú com ells. A mi em fa molta gràcia que la gent critiqui l'Arnau Tordera d'Obeses perquè té aquest paper de geni i li diguin prepotent. Penso que els paletes, quan Gaudí els va dir com farien la Sagrada Família, devien pensar el mateix. I em pregunto: és que no hi pot haver genis al 2022?

Ets ja parella de fet amb Jaïr Domínguez. Què t'aporta i tu què li aportes?

— Ens entenem molt i, pel que fa a l'humor, hem aconseguit un feeling difícil de descriure. Quan ell planteja un gag ja sé per on sortirà, i jo sé per on anar perquè ell ho remati... Ens complementem perquè som diferents. La gràcia és que cadascú té el seu personatge i una manera de veure el món. Però també hi ha conflictes entre nosaltres!

Com ara?

— No ha passat gaire sovint, eh? Soc d'un tarannà que em costa molt barallar-me, em fa molta mandra. Si tinc algun problema no cal fer-ne un afegit: prefereixo menjar-me alguna merda i deixar-ho passar. No ens hem barallat mai, amb el Jaïr, però sí que hi ha coses que entenem diferent. Per a mi el teatre és una cosa que cuido molt i és com el meu fill petit. Ell en canvi no hi dona la mateixa importància així que, quan ens hem plantejat fer una cosa junts, hem acabat xocant i decidint que era millor deixar-ho córrer.

Pagues un preu professional pel fet de viure a Muntanyola?

— Ara mateix no, perquè ja he aconseguit crear la meva marca. Però si ara m'hagués d'obrir món...

El búnquer, Natura sàvia, la productora es diu El Corral de l'Humor... tot suggereix un desig d'aïllar-te de la societat.

— [Riu] Sí que necessito fer alguna cosa que em recordi que som animals, al cap a la fi, i que la vida no és tan complicada. Fem una feina que és molt mental i l'humor és molt exigent, perquè la gent no perdona. Recordo quan feia El fricandó matiner, cada dia a les set del matí. "Que bo, que bo", et van dient. Però un dia fas una cosa no tan bona i aleshores la gent et diu que quina merda és aquesta... Ostres, que no és fàcil, eh? Per això necessito esbargir-me de tant en tant, amb la natura i els animals. I necessito fer coses amb les mans, que en vegi un resultat. La gent que ens dediquem a l'ofici de l'humor fem coses molt intangibles.

Hi has parlat mai, amb els diputats que t'ataquen?

— No... I no sé si vull parlar-hi. Ells tampoc m'han dit mai res a la cara. Quan tens un contacte amb un polític, no saps mai si quan et feliciten i diuen que et volen ajudar és perquè estan intentant aplicar un altre tipus de censura: "L'ajudarem, així no dirà res en contra nostre". Intento moure'm al marge d'aquest món.

Però ets algú que s'ha implicat...

— Sí, conec gent perquè, a banda del que faig, tinc un sentiment de país i m'he preocupat pel país i per la llengua. A mi m'amoïna molt que els joves es desconnectin de l'audiovisual. Ara ha nascut el nou Super3, però abans hi va haver molts anys en què em preocupava el tema i vaig tenir algunes xerrades amb gent per dir que, o bé hi fèiem alguna cosa, o bé perdríem els nanos petits. Ara, més enllà d'això... intento mantenir-me bastant al marge.

El test per apujar nota

Quin és el teu primer pensament, quan et lleves?

— Ostres... Que estic viu, entre altres coses. A un pintor que venia a casa a pintar, li vaig demanar com estava i em va dir: "Prou bé, qui ho havia de dir". Doncs bé: seria aquesta sensació, una mica.

Fas formatge.

— Si, bé, els fa la meva xicota i la seva sòcia i jo hi col·laboro amb el que puc.

Com van les cabres?

— Les cabres bé, tot i que és un animal imprevisible. Et dic bé, però potser ara mateix s'han escapat totes! Cada cinc minuts canvia la vida d'una cabra.

I els cabrons?

— Els cabrons sempre aniran bé, no patiu.

Acceptaries una Creu de Sant Jordi?

— Depèn de per què se'm donés! Mmm... Com no fer-se mal amb aquesta pregunta, eh? Però sí, l'acceptaria.

Sacrificaries una extremitat per la independència de Catalunya?

— Si pogués triar quina, sí.

I quina seria?

— La mà esquerra.

Digues una cosa que t'agradi d'Espanya.

— Catalunya.

Has passat mai penes econòmiques?

— I tant! Hi va haver un hivern a casa que no es va posar gasoil i vam passar-lo com vam poder.

De petit, eres més del pare o de la mare?

— Ni del pare ni de la mare, perquè cap dels dos era a casa. Anava tirant com podia.

I d'adult, ets més de Junqueras o de Puigdemont?

— M'agradaria pensar que soc dels dos. Almenys, durant l'època que vam viure tots d'il·lusió, em considerava dels dos perquè creia que en aquest país podíem anar més o menys junts i sortir-nos-en.

Tens creences místiques o religioses?

— No. Soc un tio molt pragmàtic i tendeixo a pensar que tot és molt més simple del que volem creure. Ens morirem i ja està.

Per què Peyu?

— Perquè a casa teníem un restaurant que era Cal Peyu i m'havien dit Peyu des de petit. Soc en Peyu petit, el meu germà en Peyu gran, tots som Peyus...

I voldries, de tant en tant, tornar a ser només en Lluís Jutglà?

— No, perquè en Peyu no deixa de ser en Lluís Jutglà. Lluís no me'n diu ningú, a casa: Peyu no és un nom artístic, sinó una cosa que he mamat des de petit.