I si tornàvem al consens del 1979?
Una de les raons que s’han esgrimit per explicar el descarrilament, que ara sembla tan llunyà, de la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 és el que alguns anomenen el seu pecat original: haver exclòs el PP del consens que calia per a una operació d’aquesta envergadura -que implicava, de fet, un canvi en l’arquitectura constitucional espanyola-. Una exclusió que va propiciar, al capdavall, l’ofensiva del PP per aconseguir canviar, per la via judicial, allò que no havia pogut obtenir en el tràmit parlamentari a les Corts. Ara es torna a repetir l’argument que sense l’acord amb el PP serà molt difícil fer els canvis polítics, jurídics i eventualment constitucionals que la solució de la qüestió catalana demana (incloent-hi un referèndum acordat, ara per ara poc plausible), i s’invoca de nou, de forma un xic tramposa, l’exemple del consens del 1978 que va donar lloc a la Constitució.
Perquè, atesa l’actitud de la tríada de la dreta espanyola, la pregunta no és si aquest hipotètic consens és desitjable, sinó si és mínimament viable i si no pot acabar sent una excusa per a la inacció o, fins i tot, per al retrocés. Sobretot perquè el moment del 1978 és històricament irrepetible i ja no tornarà. De fet, ha estat el PP el que, a partir de la formulació aznariana de “la segona Transició”, ha trencat tots els consensos possibles; uns consensos que no està predisposat a refer. I això per dues raons: primer, perquè ha optat per una determinada manera de fer política fonamentada en la polarització; i, després, perquè no està disposat a fer marxa enrere en la recentralització de l’Estat que s’ha produït en els últims anys.
Aznar va voler importar, almenys formalment, alguns elements del sistema polític nord-americà: un d’ells, l’autolimitació dels mandats presidencials a dues legislatures, va evitar que fos ell qui hagués d’assumir la vergonyosa derrota electoral del 2004 (després de la seva pèssima gestió, encara com a president, dels atemptats de Madrid); un altre de més substantiu va ser la voluntat de controlar els alts tribunals (encara que fos, com deia l’impagable whatsapp de Cosidó, “per la porta del darrere”). El “cop d’estat” que va perpetrar el PP al Tribunal Constitucional que havia de debatre la constitucionalitat de l’Estatut del 2006 va ser-ne la més alta expressió: com als EUA, si controles el Tribunal Suprem, amb un predomini de jutges conservadors, la majoria parlamentària ja pot anar fent.
L’altra importació -que, cal admetre-ho, ha tingut molts imitadors en el mercat internacional-és l’adopció per part de la dreta d’un llenguatge “desacomplexat”, que inclou de manera sistemàtica la demagògia, la mentida i, quan cal, l’insult. L’estratègia del moviment Tea Party, sorgit als Estats Units arran de l’elecció d’Obama, ha estat reproduïda, i han proliferat, tant al PP com a Ciutadans, les Sarah Palin locals. Arreu l’estratègia de la dreta ha estat excloure’s del consens, tot trencant els antics consensos i combatent aquella cultura política que feia que veiessis l’oponent polític com un contrincant i no pas, com ara, com un enemic.
Hi ha un altre aspecte que, de la “perifèria” estant, fa impossible el consens, i és la voluntat de convertir Madrid en el gran centre demogràfic, econòmic i financer d’Espanya, i que de fet sembla que és l’únic i autèntic projecte polític que hi ha actualment a Espanya. Fa ben poc el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, denunciava el “dúmping fiscal” de Madrid respecte de les altres comunitats autònomes, tot afirmant que “la macrocefàlia política, econòmica i financera que aglutina la capital d’Espanya és ineficient, injusta i insostenible”.
En aquest context, l’acord per als pressupostos municipals a Barcelona acaba d’aplegar un espectre polític que va dels comuns a Junts per Catalunya passant pels socialistes i ERC. Amb diferències molt substantives, i tenint en compte que el passat no es repeteix mai, la foto que aplegava Colau i Artadi, a més de Collboni i Maragall, feia pensar en la composició del primer ajuntament democràtic de Barcelona, l’any 1979, quan l’alcalde socialista tenia un tinent d’alcalde comunista i un de convergent. Davant l’excepcionalitat del moment, si concloem que el consens del 1978 no és possible, potser seria hora d’explorar si és factible tornar a aquell consens del 1979, hereu del millor invent polític de la Catalunya moderna, l’Assemblea de Catalunya, i expressió actual de l’objectiu que Òmnium sintetitza en la frase “Som el 80%”.
