Torneu-vos-en a casa

“Sota cap circumstància no feu memòria. Negueu que ja heu après que on hi ha poder hi ha resistència”

Mireia Calafell, ‘No’

Cap a casa, va ser el missatge clau del 78, constituent i fundacional, el 1978. Corrien els compassos d’un desencís programat i una frustració planificada que s’havia ordit molt abans en les altes esferes del poder, basant-se en el soroll de sabres, la cultura de la por i encara una esperança arrelada amb què jugaven. Lliçons d’abans-d’ahir, mirall del temps on tornar-se a mirar, els devots justificaven els Pactes de la Moncloa com a estrambòtica via al socialisme i apel·laven a la monarquia com una ditiràmbica conquesta democràtica. Bou per bèstia grossa. Però com que la cosa no acabava de rutllar -diguem-ho així- van haver de recórrer al tricornial 23-F, per a tots aquells que no volien acabar d’entendre-ho. Cap a casa, “todos al suelo” i “se sienten, coño”. Tancament per dalt, amb pany i forrellat, de tot el que es volia obrir per baix amb tantes raons acumulades. La Loapa va trigar ben poc, la victòria del PSOE va tancar el cicle -“el gran descubrimiento es la Guardia Civil”, va dir Barrionuevo- i, com reblava una pintada d’època, “los muertos de Atocha al hoyo y los vivos al Pryca”.

Enfileu cap a casa va ser també el missatge del 1978 el 2011 quan les places bullien indignades. També la gent va acabar desoint i desobeint totes les prohibicions dictades consecutivament una rere l’altra -Junta Electoral, Suprem i Constitucional-. I vam seguir dempeus a les places. Tampoc la policia ho va poder desallotjar -“o generem pànic o no els traiem d’aquí”, es deien per l’emissora comandada perFelip Puig-. És tot un clàssic del poder -“disuélvanse” com a consigna- i no és cap novetat -circulin, circulin, circulin-. La llarga matinada del 14-M del 2004, mentre tants ens concentràvem de nit contra la mentida i la guerra davant la seu del PP, tota l’artilleria sistèmica deia el mateix: aquest no és el vostre lloc. I, en canvi, era l’únic lloc disponible des d’on provar de canviar alguna cosa. L’endemà, val la pena no oblidar-se’n, queia la segona aznaritat -aquell sistema de poder neuròtic bastit amb la complicitat de les dretes basca i catalana.

Cap a casa ordenen avui, màrqueting d’estat, operació rescat -del 78- i dispositiu cosmètic del règim, en el teatre de cartró pedra, farcit de figurants, que deixa el tauler polític de la moció de censura. Quan una cosa és engegar a l’ostracisme qui s’ho mereix -la corrupció impune instal·lada i banalitzada durant tants anys- o obturar per substituir l’onada Ciutadans, i una altra vendre fum en el pessebre de les falses aparences. El “joder, que alguien pare, coño” del comiat de Mariano Rajoy és, a hores d’ara, l’epitafi bíblic d’una etapa i l’anunci del testimoni del relleu restaurador. Cap a casa, diuen, que ara tot seran flors i violes. Ja disculparan la dràstica falta d’expectatives dipositades en el bipartidisme cíclic i en la darrera operació camaleònica, com deia ahir amb pulcra exactitud Miquel Puig en aquestes pàgines. Inútil efecte òptic amb excés de llum blanca per amagar tantes ombres. Canvi d’escena amb el cor grec dient-nos com hem de reaccionar, com si tot mudés de la nit al dia per art de màgia. Publicitat, aparador i cortina de màrqueting polític, que és el que va matant la política fa anys. Com si de sobte no hi hagués presos, ni exilis, ni una violència institucional impune que tira de laboratori repressiu, ni un judici sumaríssim que demana penes de 30 anys de presó. Cap a casa, antiga tonada, ja ho deien molt abans de l’1-O. I com que no podien van apujar el crit: cap a la garjola.

Llei del silenci i llei de l’embut, poli bo i poli dolent, la versió soft de l’ordre de l’obediència -que forma part intrínseca de la versió hard de l’ a por ellos - ve sempre a afirmar tot el contrari del que pregonen. S’omplen la boca de democràcia i participació per negar-la: delegueu, delegueu, que ja hem arribat. I acateu, sobretot acateu: adheriu-vos, desafectes. I cap a casa, va. Però acatar concretament què? La injustícia? Esparveren les crides a l’espera de la calma -quina?-, al retorn a la tranquil·litat -de qui?- i al regne de la neutralitat a l’espai públic, com en tot cementiri. Memòria d’un passat anterior, la darrera vegada que aquests van governar-nos, van salvar la banca foradant la societat, van deformar la Constitució a petició dels mercats financers i en un darrer gest inesborrable del darrer consell de ministres ZP van indultar un banquer condemnat per corrupció -Alfredo Sáenz, número dos del Santander-. Si cap silenci ens salvarà, cap paràlisi mai mourà res. Una constant de la termodinàmica de tota història. Perquè, esclar, a tall d’exemple i posem per cas, amb 43 desnonaments al dia, una pobresa hereditària i cronificada a casa nostra segons la Creu Roja i una precarietat eventual que afecta sis de cada deu treballadors, quin sentit té exactament tornar-se’n cap a casa? Que res canviï i tot continuï igual?

Mirat dialècticament, capgirant el discurs inquisidor del poder, hi ha motius mínims per a la celebració. Si tant ordenen disciplinàriament que ens en tornem cap a casa és perquè saben del cert que seguim al carrer, que octubre és un abans i un després i que la lluita -per una societat mínimament decent, com diria Isaiah Berlin- sempre continua. En noves condicions i vells condicionants, però mai marxa. Ho saben ells i ho sabem nosaltres: la capacitat de resistència, persistent i resilient, de moltíssima gent és avui inversament proporcional al que anuncien. Reciprocitat solidària, si això que anomenem sistema de poder mana que ens tanquem a casa, aleshores i un cop més caldrà fer exactament tot el contrari. Si les urnes van arribar per quedar-se, si els carrers seran sempre de la gent, si tenim tot un país per refer i reconstruir, el més inútil és restar muts, quedar-se aturat i tancar-se en algun lloc.

I no, com diria la poeta, no pensem tornar-nos-en a casa. És el que voldrien. Evidència desobedient: a peu de carrer tant com calgui fins que fem tornar a casa els únics que hi han de tornar i que mai no ho faran sols. En Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el Quim Forn, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, el Josep Rull i en Jordi Turull. I en Carles, la Clara, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Marta, l’Adrià i l’Anna Gabriel. Perquè fins que ells no tornin a casa, nosaltres tampoc ho podrem fer. Ni valdrà la pena fer-ho.