Torrealdai

«Hasiera da amaia, amaia da hasiera»

[El principi és el final, el final és el principi]

Acabaré parlant del tema reial d’aquests dies –un rei fuig, la cort sencera es queda, la fetor sura, no queden catifes i el sistema es blinda amb ambientador de duro– encara que, aparentment i només aparentment, el tema de fons, un comiat adolorit i indesitjat, sembli inconnex. El darrer dia de juliol, malauradament, ens va deixar Joan Mari Torrealdai. Mal de dir adeu, no sabria dir-ne l’equivalència catalana sense por a errar i a entomar el risc de comparar agosaradament: entre un Joan Solà i una Eva Serra, entre un Josep Benet i una Capmany, entre un Joan Fuster i una Aina Moll? No ho sé. En qualsevol cas, una eminència de la cultura basca i, sobretot, una referència indiscutible rere una vida resistent i sencera dedicada a l’euskera i al teixit cultural basc, sota dictacràcia o sota democradura. Per a molts, malgrat tot i contra tot, va arribar al sarró de les nostres vides, on s’hi arriba per no marxar mai, un mal febrer de fa disset anys. Un febrer mai clos. I obert encara.

El món –la vida, la feina, la tasca; el passat, el present, el futur– se li va capgirar dràsticament la matinada del 20 de febrer de 2003. I per sempre. If they come in the morning, entona una balada irlandesa; què volen aquesta gent que truquen de matinada –ara que ha marxat també Lluís Serrahima–; o democràcia és que truquin a les sis de la matinada i sàpigues del cert que és el repartidor de la llet, com avisava la britànica dita. I no. Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar. Així va arribar ell, Joan Mari Torrealdai per sempre, a les nostres vides. "Qui ens rescabalarà de tots aquests anys de desinformació i desmemòria", advertia Raimon.

Al capdavall, com una analítica demolidora, un sol cas pot acabar explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats d’estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes per l’Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i espessíssim silenci –amb l’única excepció del comunicat de les capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d’un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui.

En el rigorós directe i en moments difícils, que és quan es demostren de debò certes coses i quan cal defensar certs principis, només el Parlament de Catalunya, a proposta dels moviments socials catalans, va posicionar-se contra l’operació. I encara amb Jordi Pujol forçant que s’esborrés qualsevol referència a la pràctica de la tortura en la declaració institucional aprovada. La resposta social catalana –mocions, manifestos, mobilitzacions i una edició especial de 40.000 exemplars gratuïts d’Egunkaria en català per aquell Sant Jordi estrany– va ser desbordant i contrasistèmica. Joan Mari sempre deia que a Catalunya hi va trobar un oasi per beure aigua i una bombolla d’oxigen per respirar aire, enmig de la llei seca del silenci i un asfixiant clima irrespirable. Eren els darrers estirabots de la segona aznaritat, que entre l’Iraq i Egunkaria va acabar foragitada del poder formal. Al poder judicial s’hi va incrustrar i quedar. Fins ara. I allò anomenat cultura i progresía? Amb honroses excepcions, que l'hi demanin a Fermin Muguruza: encara retruny la monumental xiulada que va rebre als Premis de la Música a Madrid quan recollia i dedicava el guardó rebut als treballadors d’Egunkaria. L’A por ellos, com a programa, va començar fa molt: fou Imanol Arias –aquest a qui ara, cuéntame cómo pasó, demanen 28 anys de presó per set delictes de frau fiscal– qui el va etzibar en una de les mobilitzacions contra ETA, quan tot era ETA.

Però n’hi havia un altre, de silent silenci irrompible. El propi. El de Torrealdai. Va durar cinc llargs anys i a ell atribuïa, psicooncologia de la repressió, el càncer que se l’ha acabat enduent. Bloqueig o fractura, trauma o xoc, Torrealdai no va poder pronunciar "tortura" –i reconèixer-se en aquell pou sense fons– i no va poder narrar i compartir tot el que li havien fet fins un mes de presó i dos mil dies després dels fets. El testimoni encara commou. Un coral romput. Un mirall trencat. I llum entre les dernes. Crec que vaig aprendre d’en Josep Maria Esquirol –i no fa gaire– que no, que no tot sempre surt bé: que hi ha camins sense retorn, carrerons sense sortida, ferides que mai no es tanquen, dilemes irresolubles i murs sense solució. Sí que sé, però, que del cas Egunkaria el dolor de Torrealdai n’ha quedat registrat com a empremta inesborrable i ferida oberta. I ni tan sols la deixen ser cicatriu.

I m’explico. Entre les absolucions –europees i tardanes– acumulades per Arnaldo Otegi, sobresurt la que el va exonerar per haver afirmat que el rei era el cap dels torturadors. Aquell dia, modus ponens, Estrasburg absolia també Aristòtil. I un sil·logisme precís i encertat: si agents de la Guàrdia Civil torturen i el rei és el cap de les forces armades, el rei és, irremeiablement, el cap d’aquells torturadors impunes. On vull anar a parar aleshores? Quina és la connexió directa i al moll de l’os entre un règim que dura massa i un amic que marxa abans d’hora? Una y trina. Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al servei del Regne d’Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai. Tampoc millor alternativa que la república de les paraules que somiava en Joan Mari. Ells tornaran a ordenar "Viva el rey". Però un sempre respondrà, ja invenciblement i cridant contra el vent, "Visca Torrealdai". Agur eta ohore, lagun.