Tots els Messis dels últims Barça

BarcelonaEn aquest espai, fa dos dies, escrivíem sobre l'interès de Sampaoli i els seus assistents, sobretot Matías Manna, en el Barça i en Guardiola. Fa anys que miren d'aprofundir tant com poden en la seva idea de joc posicional i, en el dia clau, contra Nigèria, van vestir la seva Argentina amb la roba més blaugrana que van trobar. I ja no només pel 4-3-3 que ens connecta amb la neurona culer, ni tan sols per la ubicació de Messi a l'extrem dret com en diverses etapes al Camp Nou. Van ser moltes altres coses les que es van moure a la banqueta 'albiceleste' per trobar, per fi, la victòria que necessitaven, i moltes copiaven mecanismes que han anat fent servir Luis Enrique i Valverde en les diverses mutacions de Messi.

Perquè dimarts es van veure molts dels Messis dels últims anys al Barça. El Messi que es desmarca a l'espai si la defensa regala metres a l'esquena. Més enllà del gol, meravellós per la finta, pel control i pel colpeig, als deu primers minuts va intentar dues accions en ruptura més que no van trobar sintonia amb el passador, però que ja insinuaven un Leo voraç, el jove Leo.

També va aparèixer el Messi madur que activa la banda contrària, on Di María era Jordi Alba, era Neymar i era Iniesta alhora.

Potser el Messi que menys va aparèixer al primer temps va ser l'administrador, el que ha de recollir pilotes a la base per portar-les al gol.

Però és que l'Argentina va aprendre a no necessitar aquesta versió d'ell. Des d'un esquema amb defensa de quatre, amb Mascherano per davant dels centrals i amb dos interiors versàtils, un de més peu (Banega) i un de més recorregut i treball (Enzo Pérez), Sampaoli va trobar bons mecanismes per batre la pressió mig-alta de Nigèria. Enzo s'oferia lateralitzat a la dreta per generar una superioritat numèrica a l'inici que, després, ja en progressió, interpretava magistralment bé Banega. El migcampista del Sevilla va llegir puntualment els espais que apareixien entre línies en l'equip africà, que patia per la profunditat d'Higuaín i l'amplitud de Di María i Mercado.

Tagliafico va irrompre per passadissos interiors per sorpresa i també Enzo, després del seu rol a la base, trencava des de segona línia. Són les coses que s'han acostumat a fer Rakitic, Sergi Roberto o fins i tot Paulinho, i que Manna també deu haver vist al City de Guardiola.

Els paral·lelismes culers són tan inevitables com injustos, segurament, però és que fins i tot en fase defensiva l'Argentina mutava al 4-4-2 més luisenriquià, amb Di María ('Neymar') baixant metres i Enzo Pérez ('Rakitic') tancant per la dreta. Al primer temps, la sensació d'equilibri 'albiceleste' va ser alta. No era mode Valverde, però era un mode sobri.

L'1-1 de la represa va tornar-ho a fer tot massa histriònic, potser massa sampaolià, i aquesta part més xilena del tècnic és la que menys activa Messi, necessitat de l'ordre i la lògica que ha mamat com a blaugrana. Serà divertit veure, contra França, quin és el pla d'inici escollit i quina capacitat té la renascuda Argentina de combinar el cor que la mobilitza amb el cervell que la multiplica.