Tots Sants covid cada dia?

Abans per Tots Sants feia fred. S’estrenaven aquells abrics plens de vida. Els cementiris bufaven aire de nevera oberta. Jo sempre tenia el nasset de cirerer. Llegia els nínxols com si fossin pissarres de col·legi. Els poms de crisantems que fèiem a casa eren una escena de pel·li de tecnicolor antiga. La gent es trobava amb les flors a les mans i parlaven amb alegria de baf a la boca: el temps, el-que-li-va-passar-l’altre-dia-a-fulanito, o si-la-setmana-vinent-es-fa-tal-cosa-que-no-sabíem. Només al final, en aquells segons suprems, com un recordatori de mà, com un adeu, es deien coses com: “Pobret, ara ja fa deu anys que va marxar”; “Què faràs? Només pots fer que venir a recordar-lo cada any”; “Oh, ves! Tots hi farem cap, aquí”. I, au, passi-ho bé i cap a casa i tal dia farà un any. Ara la mort també mor.

Tots Sants té els dies comptats. Els temps et porten la mort a casa: com un entrecot vegà, o una ampolla de licor de rata liofilitzat. Una urna amb les cendres. Una caixeta, una capseta, o un porta-el-que-calgui-que-quedi-bé-al-costat-del-quadre-del-menjador. Tot a mà de comandament estètic. Barat i sense fer nosa ecològica ni desplaçaments contaminants de mals de caps de morrió emocional. Morir-se a l’antiga és per a milionaris. Els xalets de l’eternitat horitzontal ocupen molt espai. Pagar, netejar, i cap retorn. Ningú te’n dona les gràcies. Ni des del marbre, ni via wifi amb el més enllà. Caminem cap a la desconstrucció de la mort i dels cementiris en tuppers take away, bufet lliure. La mort va entrant a casa i a tot arreu: al rebedor, a la cuina, als geranis comestibles del jardí, corrent espargida pels turons d’infància de genolls pelats o fent surf pel rierol del primer amor impossible. Cada dia pot ser Tots Sants. Com si cada dia fos rebaixes. Com si cada dia lliguéssim els gossos amb frankfurts. Com si cada dia...

Hi ha un moviment Cada Dia a la nostra societat. Cada dia és històric. Cada dia podem canviar el món. Cada dia lluita. Cada dia és una proclama, un eslògan, un tuit, una foto. Darrere: res. Paraules mortes. Buidor de taüt sense cos. Precisament, els Cada Dia-no-sé-què-collons-m’empatollo són els primers enterramorts de la vida que és mort. Curiosament soterren diades com Tots Sants per simbòlica. Correcte. I ells són els primers hooligans creadors, atiadors, fabricadors de PVC de diades com: el Dia de la Pastanaga Alimentada Responsablement, el Dia de la Vagina Alegre, el Dia de l’Espermatozou Assilvestrat, el Dia del Pollastre No Rostit... Fan néixer simbolismes i neguen els altres simbolismes per simbolistes. Per això aquests moviments incandescents neguen la representació de Tots Sants: perquè neguen la mort. El símbol vol ser germà del fet real. Ara ni volem símbol ni res. La distància entre la vida i la mort s’allunya més que mai. Per això mor tot.

Abans la mort era pornogràfica. Aquells enterraments de crits dolby surround. Aquell dolor 3D. Aquells dols d’anys. Escenografia de teatre d’impotència. Trossos de ficció per pretendre curar la realitat. Ara la mort vol ser una pastilla de placebo mode mute : serà el que tu vulguis que sigui i amb el teu gust preferit. Morts de serenitat emocional continguda pel bé del nostre equilibri amb la mare terra i el pare saturn. Morts com si no fossin morts i fos una festa de pijames de zombis immadurs. Morts de tuit enginyós enganyós, de propaganda feliç tornavís d’oferta. Morts fast food, ràpides, veloces. Darrere, res. Perquè aquest any comptem morts per la pandèmia com qui menja i escup pipes. No ens hem pogut acomiadar dels nostres. Hem vist funerals virtuals. No hem vist la mort. Ens han dit que... Tot en un diferit de xifres de ficció però el joc de ganivets de la mort real va per feina i talla el cos i l’esperit maquinalment, conscientment, incansablement. La sang són llàgrimes que no es veuen.

No s’ha plorat tot el que es porta dins. La realitat mor amb la nova mort. Matem el simbolisme perquè neguem la realitat. Perquè neguem la mort. En comptes d’ensorrar-nos, de plorar, de dir que tenim por, d’abraçar-nos. De poder ser lliures caminant a empentes amb una sonda de tristesa per sobreviure, que és també viure. No. Acabarem repetint cridant, com el sermó d’una nova religió negacionista, que el gerro de damunt la taula el vam comprar bé de preu en un viatge a la Xina. I callarem i no explicarem que dins hi ha les cendres dels pares. I suarem, primer per dins. Després, cada cop més, per fora. Amb màniga curta, traient-nos la roba, despullats. Sols, dins del taüt de casa, fins a la mort, per negar la mort.