Des de dins de la transformació
Que el 2020 ens està posant a prova no cal desenvolupar-ho gaire. I de la mateixa manera que ha sigut un any cruel, dominat per la mort, la por i les dificultats econòmiques, també hem de veure que vivim una època d’acceleració dels canvis en què som conscients, en temps real, que la ciència i la tècnica són el motor del progrés. Estem immersos en salts tecnològics impensables fa un any que afecten des de la manera de treballar fins a la gestió de la incertesa -un tipus d’adaptació al canvi darwinista- que s’ha convertit en un hàbit conscient per a la supervivència.
Si alguna cosa positiva deu haver tingut aquest any és l’esforç ingent de la ciència per treballar sense fronteres, de manera interdisciplinària i compartint coneixement amb l’objectiu d’avançar en la cura de la pandèmia. Mai havíem parlat tant de medicina, de ciència, ni d’epidemiologia, ni de vacunes, ni de la gran importància d’invertir en el que realment fa un país pròsper, que és el coneixement. El covid ha posat el focus en la ciència i la ciència ha demostrat la seva utilitat. Igual com, en un altre ordre de coses -si se’m permet la digressió-, la Unió Europea ha demostrat la utilitat de la cooperació amb la capacitat de compra conjunta de vacunes i la capacitat de reacció davant una crisi econòmica devastadora.
Quan la ciència s’imposa en l’espai de la conversa pública -com fem també avui en el dossier sobre els enigmes del cervell-, ho podríem aprofitar també per aprendre d’una manera de pensar que contrasta amb tantes confortables i inútils grans certeses polítiques. Si en política el dubte no existeix, almenys en l’escena, en el pensament científic l’observació, l’objectivitat i el dubte són les condicions imprescindibles per avançar.
LA UTILITAT DE LA IGNORÀNCIA
A The meaning of it all, un dels científics més brillants i més provocadors del segle XX, Richard P. Feynman, escriu: “És d’una suprema importància, per progressar, que reconeguem la ignorància i els dubtes. És perquè tenim el dubte que aleshores proposem mirar en una nova direcció per trobar noves idees. El grau de desenvolupament de la ciència no es mesura per les observacions en solitari sinó pel grau amb què crees noves coses per testar”. De fet, el coneixement científic que ens transforma i ens fa progressar aquests dies en la lluita contra el covid o l’Alzheimer és un cos d’afirmacions amb diversos graus de certesa. Els científics hi estan acostumats. “Sabem que és consistent viure i no saber -diu Feynman-. Alguna gent diu: «Com pots viure sense saber?» No entenc què volen dir. Sempre visc sense saber. És fàcil”.
LA LLIBERTAT DE DUBTAR
La llibertat de dubtar és important en les ciències i l’hauríem d’exportar a altres camps per ser capaços de cooperar. La satisfactòria filosofia de la ignorància i el progrés que significa el dubte no ha de fer por, és de gran valor i és la llavor del coneixement i, per tant, del progrés.
El coneixement ocupa el lloc central que mereix quan les coses van mal dades, i aquests dies hem tingut bones i males notícies. D’entrada la bona, com el guardó que acaben de rebre set nois i tres noies que estudien enginyeria biomèdica a la Universitat Pompeu Fabra (UPF): han guanyat a Boston una competició internacional per generar “la millor màquina genètica del món”. En set mesos han dissenyat i executat Hormonic, una tècnica per tractar l’hipotiroïdisme. Però aquests joves són una excepció en el nostre sistema i també hem tingut males notícies que ens haurien de preocupar. L’Estudi Internacional de Tendències en Matemàtiques i Ciències (TIMSS) del 2019 demostra que el rendiment dels escolars catalans de primària ha baixat des del 2015 i torna als nivells del 2011. En concret, fa cinc anys els escolars de 9 i 10 anys treien una puntuació de 511 punts en ciències, i ara han baixat a 504. En matemàtiques han passat de 499 punts a 494. Els resultats s’extreuen d’unes proves que fa l’OCDE cada quatre anys per avaluar el nivell dels estudiants de primària en matèries molt relacionades amb el progrés econòmic. Els resultats dels escolars catalans no només se situen molt lluny de la mitjana de l’OCDE sinó per sota de la mitjana espanyola.
QUIN PAÍS VOLEM?
Cal ser conscients que l’educació, la recerca i el coneixement són les bases de la prosperitat del país. D’això no hi ha cap dubte, com tampoc de la necessitat de convertir l’ensenyament i la recerca en una prioritat absoluta si es vol tenir un país competitiu capaç d’atrapar el present. La nostra economia no pot ser un monocultiu de serveis si es vol créixer, avançar i donar un futur als millors que no passi per la fuga de talents. És més que mai el moment de la ciència, i si el país vol continuar creixent com un pol internacional de la biomedicina i de la recerca en general, caldrà ser capaços de convertir-la en una prioritat compartida.