La transgressió nòrdica
Sempre em crida l’atenció l’aportació nòrdica a la modernitat cultural europea. Kierkegaard, Strindberg. En ells hi ha una profunditat diferent, entre innocent i furiosa, a l’hora d’observar la naturalesa humana. Ja en el segle XX, i al cinema, Dreyer o Bergman són continuadors d’aquesta mirada. Qui la va aconseguir sintetitzar de manera insuperable va ser el pintor noruec Edvard Munch, especialment en el conjunt de pintures conegut com El fris de la vida, un viatge per les passions humanes d’enormes repercussions en l’art contemporani.
No obstant això, potser qui ostenta el paper de precursor en aquest desenvolupament és Henrik Ibsen, el dramaturg compatriota de Munch. Ibsen és dels pocs autors de teatre moderns que han mantingut una presència constant en els escenaris, des de la seva època fins a l’actualitat. Però, a més de representat, Ibsen pot ser llegit amb plena autonomia dels seus textos donada la seva qualitat literària i el seu abast filosòfic. En el seu moment Nietzsche va ser un dels seus entusiastes lectors i un dels primers a ressaltar el caràcter moralment transgressor de les obres del dramaturg noruec. Crítica de la tradició protestant, repudi del puritanisme, demolició dels valors burgesos.
La Casa de nines és probablement la seva obra més representada i un referent al qual el feminisme pot apel·lar: la subversió de la mentalitat patriarcal és plantejada amb una franquesa sense precedents. No obstant això, la més perfecta és per a mi Espectres, una denúncia violenta de la doble moral de la societat de la seva època (i, em temo, de la societat de qualsevol època). Espectres va ser un escàndol i va estar envoltada de prohibicions. Però, a més, va tenir una conseqüència teatral, Un enemic del poble, la resposta que Ibsen va donar als escandalitzats i una de les seves millors obres. El dramaturg va despullar les jerarquies morals del seu temps però no ha de sorprendre’ns que, més enllà del seu temps, continuï despullant l’ordre del present.
