Transicions globals
CRISI. Seguim explicant el món des de la confrontació. Parlem de pols que es desafien, d’esferes d’influència i de poders hegemònics. Descrivim un nou ordre i bastim noves amenaces que fan el present més incert. Però res està decidit. El món està immers en una transició global. En un moment de canvi que ja no es pot explicar únicament des de Washington, Moscou, Pequín o Brussel·les. Sí, la geopolítica i els interessos dels estats hi són. Les ingerències russes, les amenaces comercials i les operacions militars nord-americanes, i la superioritat tecnològica aplicada al control social i la repressió de minories a la Xina, formen part d’aquest ordre global. Com també la crisi de les institucions internacionals creades per posar ordre i orquestrar consensos econòmics, polítics i comercials. Però aquest mateix món també està en transició. Immers en un canvi tan profund que encara no sabem imaginar-ne el resultat final.
TRANSFORMACIÓ. Estem en una transició ecològica que pot canviar les bases de l’economia, fer emergir noves potències i relegar-ne d’altres -com explicava dissabte la fins ara alta comissionada espanyola per a l’Agenda 2030, Cristina Gallach, al seminari anual Guerra i pau al segle XXI,que organitza el Cidob-. Estem en una transició tecnològica que està fixant noves fronteres del poder; que ja ha transformat la producció, difusió, consum i credibilitat de la informació, i que ara pren la forma d’una anomenada intel·ligència artificial sobre la qual encara no hi ha regulació compartida, ni garanties de neutralitat ni debats ètics públics sobre els límits o les conseqüències d’aquesta nova realitat. I estem en una transformació social, en què la demografia s’ha convertit en el primer repte d’Europa -Rússia inclosa- i la desigualtat esquerda uns sistemes democràtics que s’han de repensar.
Portem anys de desconstrucció del sistema internacional. La nova dualitat entre els Estats Units i la Xina obvia, per exemple, un continent sencer com l’Àfrica, en plena transformació. La lògica de la bipolaritat simplifica la realitat en un món de nosaltres i ells, que entra en contradicció amb les complexitats actuals.
FUTUR. Que anem cap a “un món de grans poders en constant competició”, com descrivia dissabte Robin Niblett, director del britànic Chatham House, o aconseguim “redefinir-ho de manera constructiva cap a una geopolítica cooperativa”, com reclamava en canvi Shada Islam, del centre Friends of Europe, encara està per veure. Com també el futur d’una economia i un benestar que ja no es poden calcular només en termes de creixement; o l’abast de la digitalització en la nostra realitat laboral, la comunicació, la privacitat i la relació entre ciutadans, governs i grans plataformes tecnològiques; o els futurs moviments de població i noves conseqüències climàtiques, o el poder mobilitzador d’una connectivitat social globalitzada. Hi ha nous lideratges, alguns d’ells molt joves, i molt poder femení en un món que es debat entre els drets dels estats i els de la ciutadania. L’emergència populista, les guerres culturals de l’extrema dreta, la volatilitat geopolítica i la debilitat i crisi de les aliances internacionals expliquen aquest moment de desconstrucció, velles lògiques i patrons de poder, els nostres errors i mesquineses. Però no necessàriament definiran el nou ordre que en resultarà.
