Trapero, TV3 i l’escola catalana

El fet que Trapero torni a dirigir els Mossos d’Esquadra és una notícia important. Una part de l’opinió pública catalana i espanyola pot llegir-la erròniament com un capítol més de la confrontació Estat-independentisme, en aquest cas com una victòria del sobiranisme. No és això. El que és autènticament rellevant és que el seu retorn suposa, d’una banda, un aval al cos policial català entès en dos termes: des de la màxima ambició professional i com a cos realment autònom. De l’altra, l’absolució de Trapero suposa que un important tribunal espanyol, l’Audiència Nacional, per una vegada s’ha desmarcat del guió patriòtic i revengista que amara l’alta judicatura de l’Estat.

Hi va haver qui va somniar en una policia catalana independentista, igual com va anhelar una televisió catalana independentista i, després del miratge de l’1-O, amb la repressió als edificis educatius, fins i tot una escola activista. Un triple error. El millor servei d’aquests tres serveis és que serveixin eficaçment, amb professionalitat, a tot el país, sense tenir en compte ni ideologies ni identitats. Precisament, els Mossos, arran dels atemptats del 17 d’agost del 2017, havien assolit, amb Trapero com a emblema, aquest reconeixement general després d’anys de feina.

A TV3, les pressions patides durant el Procés, tant per part dels partits de govern com de l’oposició, l’han convertit massa sovint en camp de batalla ideològica i l’han allunyat d’una part de l’audiència guanyada a pols durant anys: la polèmica sobre la figura de Pilar Rahola fruit de les filtracions interessades de la Guàrdia Civil delata part d’aquestes pressions i traeix l’enorme esforç de molts professionals de la casa per mantenir la professionalitat i l’honestedat informatives.

I pel que fa a l’escola, durant dècades ha patit estoicament el desgast dels obsessius atacs de l’espanyolisme recalcitrant per l’ús del català com a llengua vehicular, davant dels quals ha mantingut el rigor de la tasca educativa. Ara la pandèmia ha fet oblidar ràpidament la tensió que li va suposar el seu protagonisme durant l’1-O.

Escola, televisió i Mossos són tres pilars de la societat catalana construïts després de la dictadura franquista, durant quatre dècades d’autogovern, que hauríem de preservar i allunyar de qualsevol intent d’instrumentalització. Han de ser útils i han de ser de tots. Per als Mossos, el retorn de Trapero és un bon senyal. Tot i les enormes interferències, l’escola ha sabut seguir sent de tots, abans i després de l’1-O i del virus. I TV3 segueix sent el gran referent informatiu i, malgrat haver estat a l’ull de l’huracà del Procés i malgrat l’ofec econòmic, es manté amb diferència com la millor de l’Estat.

I què passa a Espanya? Doncs que alguns dels pilars del règim democràtic del 78, arran del Procés, han perdut la neutralitat i la professionalitat. La monarquia, els cossos policials i la justícia han actuat com a agents polítics al servei d’un nacionalisme espanyol cada cop més ultra. Aquesta barroera militància ha aconseguit imposar per la força la derrota independentista, però a costa de perdre legitimitat democràtica i de malmetre l’estat de dret. És a dir, l’Espanya democràtica ha sortit debilitada per la incapacitat d’abordar políticament un problema polític. Ha polititzat i desvirtuat institucions cabdals que haurien de ser neutrals: començant per la monarquia, cada cop més desprestigiada, i no només a ulls dels catalans; seguint per la Guàrdia Civil, que ha tornat a assemblar-se massa a la policia patriòtica de la dictadura, i acabant pels alts tribunals (en especial el Suprem), que han actuat com a guardians de la unitat sagrada de la nació i no com a garants de drets ciutadans, amb l’absolució de Trapero com a excepció.