De Trapero a les urnes

1. Indicis. Diguem-ho sense embuts: tres anys després, el discurs de la implantació del mandat de l’1 d’Octubre ha decaigut. Ja no és ni tan sols una consigna política, ara mateix és pura retòrica. I el dubte, en vigílies d’eleccions, és a dir, d’un moment en què per sobre de tot es busca la fidelitat dels electors, és saber què pot donar més resultat: seguir alimentant la fe dels més creients o pensar en els molts agnòstics que probablement decantaran la batalla.

En els darrers dies han estat la policia i el futbol els que han aportat indicis que a poc a poc es va assumint el canvi de paradigma després d’una llarga i dolorosa ressaca. La restitució del major Trapero al capdavant dels Mossos d’Esquadra és una aposta inequívoca per l’assumpció del respecte a la legalitat vigent. En el seu mandat anterior va donar mostres evidents que no estava disposat a dur els Mossos a l’altre costat de la frontera de la llei. I ara recupera les funcions ungit amb una absolució que, tot posant en evidència bona part de la instrucció del procediment que va condemnar els dirigents independentistes al Suprem, ratifica que els Mossos no van sortir mai del carril institucional. Apostar per Trapero, com han fet el conseller Sàmper i per tant el Govern, és un senyal inequívoc de retorn als límits del possible o, si es vol dir d’una altra manera, de reconeixement que no hi ha (ni hi havia) les anomenades condicions objectives per fer el gran salt.

Indirectament, les eleccions del Barça poden donar també algun senyal. Tots sabem que el Barça no serà mai l’avantguarda del sobiranisme per l’enorme abast de la seva clientela, també dins d’Espanya. L’1 d’Octubre va quedar clar que per a la junta la il·lusió de la independència no valia el preu del risc de perdre punts si se suspenia el partit. I la majoria dels candidats faran bandera del caràcter apolític del club. Però em sembla simptomàtic que presenti candidatura una persona com Joan Rosell, expresident de la patronal espanyola, prou reconegut socialment (encara que la vanitat sempre acabi demanant més) i espanyolista inequívoc. Veurem el recorregut que té. Però si es presenta és perquè deu haver vist un forat. I aquest forat té un nom a la història: Josep Lluís Núñez, que en el seu dia (en temps molt diferents) es va imposar al candidat que representava el catalanisme. Que li fa pensar a Rosell que li paga la pena provar-ho?

2. Vots. Aquests indicis sorgeixen enmig d’una realitat: el Govern està desbordat per la difícil gestió de la pandèmia i desgastat per unes desconfiances internes que ja no es dissimulen. És evident que la repressió ha fet mal. La presó i l’exili segueixen condicionant la política, però al mateix temps s’estén el desgast i la llunyania. Els errors de 2017, el fet de no haver sabut parar a temps i conservar el capital acumulat, es paguen. I les grans paraules han perdut màgia mentre la realitat s’anava enfosquint. ¿Algun dels grups que avui són al Govern serà capaç de presentar un programa polític que assumeixi la nova realitat, amb objectius concrets per a la negociació amb Madrid i propostes més enllà del seu nínxol electoral? No deixa de ser simptomàtic que els que porten més anys a Madrid, els del PDECat i els d’Esquerra, siguin els que mostren més interès en la negociació política quotidiana. Saben què és i de què va un estat dins de la Unió Europea.

Quanta gent anirà a votar? Històricament, la baixa participació afavoria el nacionalisme pujolista, llavors mainstream de les classes mitjanes. La darrera vegada, tanmateix, a l’ombra de l’1 d’Octubre i de l'article 155 es van batre rècords de participació. I l’independentisme va assolir la majoria parlamentària. Ara, entre el desencís polític i el clima depressiu de la pandèmia, és probable que la participació baixi significativament. ¿En el costat independentista tindrà premi el reconeixement de la nova realitat o seguirà pesant la promesa? ¿Sortirà de les urnes més d’una opció per sumar majoria? El que no es veu per cap cantó és un projecte amb entitat capaç d'arrossegar gent de procedències diverses. I així tot dependrà de qui es quedi a casa.