Trencar les rutines mentals
El confinament ens ha obligat a trencar moltes de les rutines quotidianes; ni anar a la feina, ni al gimnàs, ni caps de setmana fora, ni, ni, ni... Al desfici inicial davant unes hores sense agenda l’ha anat substituint un altra realitat, en què l’ús del temps pot ser imaginatiu, improvisat, interessant. No per a tothom, esclar; hi ha moltes persones per a qui el confinament ha suposat més feina, més dificultats, més angoixes. Però a moltes altres els ha obert una mena d’espai de llibertat que permet fer balanços i acomplir desitjos d’aquells que posposem sempre.
És perillós deixar la gent ociosa, els governants ho han sabut sempre i per això en totes les societats hi ha hagut algun tipus de circ a punt per omplir els temps morts. I, efectivament, arreu sorgeixen, aquests dies, suggeriments de coses que podrien canviar, que ens farien menys desiguals, menys vulnerables, més solidaris. I alhora tot apunta que, controlada la pandèmia, tot tornarà a ser com abans, excepte que milers de persones ja no estaran entre nosaltres i més milers encara hauran perdut els seus mitjans de subsistència. I voldrem que això es resolgui, sí, però sense canviar gaire les nostres rutines retrobades.
Les crisis poden servir per generar canvis en profunditat, però a condició que inventem les alternatives. I per fer-ho cal, sobretot, que siguem capaços de trencar també les rutines mentals, aquesta inèrcia que ens porta a creure que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera. Per exemple, el concepte que tenim de l’economia i dels seus dogmes aparentment intocables. Deia l’Antón Costas fa poc que amb el confinament no s’ha perdut riquesa, s’ha perdut renda. En efecte: ¿som més pobres ara que fa dos mesos, com a societat? Només en un sentit: les persones desaparegudes, la riquesa principal. En altres aspectes no és evident; per exemple, de cop ha baixat molt la contaminació, especialment a les ciutats. Com que això no entra en el PIB, no ho tenim en compte, però si pensem en el que podria costar netejar l’atmosfera, o les despeses mèdiques que provoca la contaminació, queda clar que l’enriquiment col·lectiu ha sigut enorme. No hem gastat res en roba, en restaurants, en lleure, en benzina. Per a la majoria de famílies s’ha produït un estalvi, en relació a la despesa habitual. On s’ha creat el dèficit és en les famílies que s’han quedat sense feina i en les empreses que no han produït o no han venut. És a dir, sobretot en la circulació de diners. Impossible fer el balanç econòmic complet, sobretot perquè els guanys aconseguits s’escapen del que habitualment avalua l’economia.
Un canvi urgent per moltes raons suposa repensar a fons la relació treball/ingressos. Sabem que hi ha tota una part de l’activitat i del treball humà que produeix uns béns però en destrueix uns altres potser més valuosos en aquest moment: naturalesa, paisatge, nutrients, diversitat biològica, reserves naturals. No tot el que fem afavoreix la vida humana; per exemple, durant la crisi del 2008 l’esperança de vida va seguir augmentant a Catalunya i només es va produir un descens l’any 2015, ràpidament recuperat. La caiguda del trànsit originada per la crisi va suposar menys accidents mortals i va compensar amb escreix, durant uns anys, la mortalitat conseqüència de l’empobriment. És a dir, els desplaçaments motoritzats poden ser més letals que les crisis econòmiques, encara que el PIB no en digui res.
El debat sobre el treball i els recursos ja és damunt la taula i potser ara pot avançar; multiplicar el treball humà simplement perquè la gent tingui un sou pot tenir conseqüències negatives per a tothom. Quina és la quantitat de treball humà necessària per a una supervivència feliç de la humanitat i com l’hem de repartir? L’augment de la productivitat ha de suposar una disminució individual del treball, si no volem acabar destruint-ho tot, i això ho hauríem de viure com un gran progrés.
Entenc que hi ha dues maneres d’abordar aquesta qüestió: desvincular treball i recursos, i que l’Estat els redistribueixi a través de prestacions; o redistribuir el treball: tendir a treballar menys hores i que tothom tingui feina. Per moltes raons aquesta segona via em sembla superior; pot aprofitar l’energia creativa de tothom i permet més autonomia. Però per fer-ho possible cal moure hàbits enquistats i buscar altres maneres d’organitzar-nos. Cal repartir i valoritzar les feines més feixugues, moltes de les de cura, que ara s’han revelat les més necessàries però que recauen sobre persones mal pagades, poc considerades, sovint ni tan sols reconegudes com a treball. Cal guanyar temps per gaudir de la vida, per poder estar amb les criatures i la gent gran que ara està mal atesa. Temps de viure, simplement, sense haver de córrer ni deixar enrere persones i coses que estimem. Un canvi que ara em sembla que podria iniciar-se, però que suposa, de manera indispensable, que ens desfem dels hàbits mentals rutinaris i siguem capaços d’imaginar altres realitats i altres valors.
