Com és que un sol conte d'Alice Munro il·lumina amb més intensitat els replecs de la condició humana que tantes novel·les? La resposta no és fàcil, però mirarem d'explicar-ho des de dos punts de vista, el del contingut dels contes i el de la forma que els dóna. Si és que algú encara pensa que el fons i la forma no són la mateixa cosa. Cada llibre de Munro conté, de mitjana, una desena de relats: són llargs, d'una cinquantena de pàgines cadascun, i en aparença d'allò més convencionals.
Els paisatges són amables, gairebé sempre del Canadà rural, i tot transcorre a una velocitat més que raonable. Els personatges acostumen a ser gent senzilla, anònima, que desenvolupa tot tipus de professions. Són persones que, en un moment o altre del conte, es veuen abocades a un precipici que sembla moral, però que només ho és dins del cap dels lectors (i dels personatges), mai dins del de l'autora. Aquesta és una diferència fonamental, una de les claus que expliquen la profunditat psicològica a què és capaç d'arribar aquesta escriptora, que mai no jutja i només explica, i demostra així que narrar-nos continua sent la millor manera que hem trobat els humans d'ordenar-nos l'existència. "Hi ha moments a la vida en què s'ha de ser egoista fins a tal punt que, després, de gran, un pugui condemnar-ho. D'això tracta ser humà", diu. I d'això tracten els seus contes, de com les decisions que prenem determinen la nostra vida. Això és tot? Això ho és tot.
Però és que també hi ha la forma, la matèria amb què treballen els escriptors: la lluita per doblegar el temps i fer-lo entrar dins d'un full de paper. Munro excel·leix en aquest control: hem dit que els relats eren llargs, però és que ho haurien de ser molt més. No hi ha cap altre escriptor tan capaç de condensar tants esdeveniments significatius d'una vida en tan poc espai, no n'hi ha cap de més hàbil a l'hora de tallar i fer salts cronològics per aterrar al punt precís des d'on s'ha de continuar explicant la història. Sempre és el moment exacte i el millor punt de vista, el més incòmode per al lector i el més estimulant per a l'escriptora, o viceversa. Després de deu pàgines d'una conversa aparentment banal saltem, en només tres línies, a vint anys més tard, quan una acció dramàtica irrevocable suposa una autèntica revelació respecte a aquella conversa: mana l'autora, però no es fa notar.
La primera frase del primer conte d'Alice Munro és "Miss Abelhart va sortir de l'església tota sola". Munro va créixer en una família presbiteriana: l'ètica de l'esforç, la condemna de la vanitat i tots els colors del puritanisme són, a la vegada, els motlles que la van conformar i els que va haver de trencar per construir-se com a persona i llaurar una carrera literària que s'ha vist compensada, als 82 anys, amb tot un Nobel de literatura. No agrairem mai prou al jurat que li hagi concedit el premi perquè, com a mínim, l'obliguen a escriure una cosa més: el discurs d'agraïment. No dubtin que serà una altra obra mestra. La senyora Munro se n'ha sortit tota sola.