Tres hurres pel pluralisme
La setmana passada era un bon moment per visitar la Gran Bretanya i Espanya: en primer lloc, per veure els escocesos separatistes votant per la independència i, després, per veure com els independentistes bascos i catalans observaven (amb decepció) el resultat del referèndum. Una reflexió: estic content que la majoria dels escocesos hagin rebutjat la independència. Si no ho haguessin fet, haurien perjudicat l’aliat més important dels EUA al món: el Regne Unit. Una altra reflexió: que Déu beneeixi Amèrica. Tenim molts elements que ens fan forts però, sens dubte, el millor valor avui dia és el pluralisme (el nostre “ E pluribus unum ”), que entre molts hàgim construït una nació, amb tots els beneficis que se’n deriven i totes les fortaleses que aconseguim actuant plegats.
Com ja he assenyalat en altres ocasions: ¿quin altre país ha votat dos cops un president negre, que es diu Hussein de segon nom, amb un avi musulmà, i que va imposar-se en les eleccions primer a una dona i després a un mormó? Estic bastant segur que no viuré prou per veure un pakistanès primer ministre del Regne Unit, o un marroquí guanyar les presidencials franceses. Sí, és cert que episodis violents com els de Ferguson ens recorden que ens queda molt camí per fer. Però ja hi treballem, i sempre preferiré aquesta lluita per assolir el pluralisme a les il·lusions del separatisme.
Per què el pluralisme suposa un avantatge tan important avui dia? Per dos motius: política i innovació. Abans d’explicar-me, però, val la pena recordar en què consisteix. Trobo molt encertada la definició que en fa el Pluralism Project de Harvard a la seva pàgina web: “El pluralisme no és simplement diversitat, sinó un compromís actiu i enèrgic amb la diversitat” perquè “la diversitat per si sola, sense un veritable contacte i un lligam d’unió, només serveix per fer créixer les tensions socials”. Una societat que és “plural” és una realitat (penseu en Síria i l’Iraq). Una societat amb pluralisme “és un triomf” (penseu en Amèrica).
El Pluralism Project també assenyala que el pluralisme “no exigeix que renunciem a la nostra identitat i compromisos personals. [...] Significa aferrar-nos a les nostres diferències més profundes, fins i tot les religioses, però no aïlladament sinó en relació amb els altres”. I afirma que el pluralisme autèntic es construeix sobre el “diàleg”, sobre “fer i rebre crítiques i autocrítiques”.
Aquest pluralisme és ara més important que mai, i d’això ens en adonem mirant al Pròxim Orient. L’Iraq i Síria eren societats plurals sense pluralisme. La seva diversitat (sunnites, xiïtes, kurds, turcmans, cristians, jueus, iazidites, alauites) era una dificultat que els otomans van controlar amb mà de ferro, després els colonialistes britànics i francesos i, finalment, els cabdills i coronels locals. L’estabilitat de la societat es mantenia a través d’un home amb poder.
Però la globalització i l’aparició i difusió de les tecnologies de la comunicació estan fent que totes aquestes formes de poder autocràtic resultin obsoletes i ineficients, amb un gran cost de sang, diners i detencions.
Les xarxes socials i la hiperglobalització també fan que els beneficis econòmics del pluralisme augmentin. Al cap i a la fi, d’on sorgeix la innovació? Sorgeix de la barreja de diferents visions, idees i persones. Google va néixer de la combinació entre el nord-americà Larry Page i Sergey Brin, un immigrant rus. Com més plural és la societat, més confiança genera, i la confiança sumada al pluralisme permet que la gent col·labori, que apareguin noves idees i negocis, i que els millors cocreadors del món es moguin lliurement i còmodament per tot el globus. Un reportatge de The Economist publicat l’abril del 2013 assegurava que “el 40% de les 500 empreses més importants de la llista de Fortune les han fundat immigrants o els seus fills”.
L’Espanya democràtica de l’última dècada ha absorbit més de quatre milions d’immigrants, el 10% de la seva població, fet que resulta força impressionant. Van arribar durant el boom econòmic i no han provocat l’aparició de cap partit antiimmigració (encara). No és sorprenent, doncs, que els líders polítics espanyols s’hagin mostrat alleujats davant de la victòria del no en el referèndum escocès. Però el govern català insisteix a tirar endavant el seu pla per fer una consulta no vinculant sobre la independència de la regió.
Aquest pla toparà amb molts obstacles. Per gestionar la seva diversitat, Espanya ja atorga un alt grau d’autonomia a les seves 17 regions (l’anomenat cafè per a tothom ) i molts espanyols “no volen” aprofundir en aquesta separació, tal com explica José Ignacio Torreblanca, cap de la delegació espanyola del Consell d’Afers Exteriors de la Unió Europea. “Si vas a Barcelona, veuràs que la gent penja la bandera independentista al balcó. Si no ho fas, significa que no estàs a favor de la independència, però no t’hi barallaràs penjant la bandera espanyola”. A Catalunya molta gent creu que pots ser “un bon espanyol, un bon català i un bon europeu”, tot alhora.
L’altre perill d’aquests moviments separatistes és que “canvien l’eix” del debat polític, afegeix Torreblanca. “Les polítiques haurien de debatre sobre dretes i esquerres, sobre com créixer i com redistribuir la riquesa”. Segons el diplomàtic espanyol, a Europa, històricament, els partits de dretes han arribat al poder impulsant el creixement però també la desigualtat, llavors guanyen els partits d’esquerres i redistribueixen aquesta riquesa; així contínuament. “Però el resultat final és que les societats acaben sent cohesionades i competitives”. Per contra, els moviments separatistes, diu Torreblanca, et desvien d’aquest rumb i et posen en el de les “polítiques identitàries”, que són justament les que impedeixen que Síria o l’Iraq se’n surtin.
Amèrica sempre ha sigut “un país de ciutadans” que va assolir el seu pluralisme amb una relativa facilitat, assenyala Torreblanca. “La Unió Europea és un país d’estats nació” que intenta ser més plural integrant tots aquests estats, d’una forma molt estreta, en un superestat anomenat Unió Europea. Aquest procés, però, ara està estancat perquè el següent pas per aconseguir la integració no només exigeix que canviïs de moneda sinó de sobirania, amb l’objectiu de crear una veritable política econòmica comuna.
Per això el pluralisme suposa un avantatge tan gran als EUA. I per això, si els escocesos són prou valents per mantenir el seu, i els espanyols s’esforcen per conservar-lo, i els iraquians avancen a poc a poc per descobrir el seu propi, els nord-americans hauríem de ser prou intel·ligents per aprovar una reforma migratòria que enriqueixi el nostre pluralisme.
