Tres onades en una
Hem entrat de ple, epidemiològicament parlant, en la segona gran onada del covid-19. El virus no dona treva. Les lliçons apreses de la primera han portat a una resposta governamental més selectiva, menys traumàtica: les escoles segueixen obertes, els avis a les residències no pateixen un aïllament total, la combinació de teletreball i presencialitat està permetent el manteniment de l’activitat econòmica general, les restriccions s’han concentrat en els sectors que propicien una sociabilitat massa relaxada en termes de seguretat sanitària: la restauració i l’oci, que podran seguir acollint-se als ERTO i altres mesures d’ajut, tot i que en aquest punt els suports directes i indirectes clarament s’estan quedant curts.
No hi ha dubte, en tot cas, que aquesta segona onada, per molt que no ens hagi agafat per sorpresa, tant en termes de salut i sanitat com en termes econòmics suposa un nou daltabaix. Plou sobre mullat. L’estiu, marcat per incomptables rebrots, ja no va donar treva. I quasi sense solució de continuïtat ja hi tornem a ser. El cansament i la manca d’un horitzó clar (les promeses de vacuna s’han anat endarrerint) situen el conjunt de la societat en una psicologia col·lectiva d’impotència general. L’esgotament es palpa en l’ambient. Aquesta segona onada, a més, ve de bracet d’una onada un punt més alta i antiga, la de la crisi econòmica. Quan tot just havíem sortit de l’anterior crisi amb increments de la desigualtat, ens hem trobat amb la de la pandèmia. L’enfocament keynesià (aquest cop s’ha afrontat amb més despesa pública, no amb retallades) a nivell europeu i mundial ha suposat un alleujament, però així i tot els efectes sobre les persones, les empreses i els serveis estan sent durs. I caldrà veure fins a quin punt podran arribar els estímuls i ajuts i quant de temps es podran mantenir. Espanya i Catalunya no estan precisament amb unes finances públiques sanejades, i a Europa en són molt conscients.
I després encara hi ha una tercera onada, més perillosa i més difícil d’evitar que ens engoleixi: l’onada del canvi climàtic, una mar de fons que només estem surfejant. De fet, des del punt de vista científic, hi ha qui situa la pandèmia com un petit efecte col·lateral de la crisi climàtica. Sigui com sigui, la lluita contra el canvi climàtic hauria de situar-se com una prioritat absoluta en paral·lel i de manera indestriable de les lluites més immediates contra el covid-19 i contra la crisi econòmica. Són tres cares d’una mateixa moneda, tres onades encadenades i globals que fan una tempesta imprevisible. El món s’ha fet petit i més fràgil. La supervivència del planeta i de la humanitat estan en joc. ¿En som realment conscients?