Un tresor

Un no escull els familiars. Et venen donats. Els teus pares, germans, avis, tiets o cosins et venen donats. Amb els amics és diferent. Als amics els escollim. Un decideix de qui vol ser amic i amiga, a qui confiar els secrets més íntims, les preocupacions, les alegries, els desamors, els èxits, els fracassos.

Un amic de debò és una persona que no et jutja. T’estima tal com ets i aprecia la teva amistat. L’amistat és com l’amor: ha de ser recíproca. I per això ens emportem un disgust tan gran quan pensem o sentim que un amic ens ha fallat o no ha estat a l’altura. Jo desconfio de les persones que em diuen que tenen molts amics. És impossible. Deu tenir molts coneguts o molts grups d’amics per fer plans els caps de setmana o sortir de nit. Però amic, el que se’n diu un amic, a la vida difícilment els comptaràs amb tots els dits d’una mà. I hi ha persones que reconeixen que només han tingut un amic de veritat a la vida.

Escric aquestes línies perquè les xarxes socials han trencat el concepte d’amistat. És el concepte de relacions líquides de Bauman. Dos-cents amics a Facebook i cap amic de debò. Dediquem massa temps a contestar tuits o missatges a persones que ni ens estimen ni són amics nostres. I el temps és limitat.

Ens oblidem, sense voler, dels amics. Molta gent ho diu: dedico poc temps als amics de debò. Esclar. Sabem que hi són, que mai no ens fallaran. I que no els fallarem. I de vegades ens oblidem que als amics se’ls ha de dedicar temps de tant en tant, i temps de qualitat.

Tots coneixem les dues dites.

“El temps és or”.

“Qui té un amic, té un tresor”.

No cal dir res més.

Fernando Trias de Bes és economista