Un tret tecnològic al peu de Trump

Amb gairebé 61 milions d’unitats venudes l’any passat, la firma xinesa ZTE és el sisè fabricant mundial de smartphones. També és el quart proveïdor d’equipament per a operadores de telecomunicacions, només per darrere de la seva compatriota Huawei, Ericsson i Nokia. Tot i així, aquest gegant del sector va anunciar la setmana passada la interrupció immediata de les seves activitats principals, com a conseqüència de l’ordre del govern de Donald Trump que prohibeix a totes les empreses dels Estats Units subministrar-li components durant set anys. Però aquestes mateixes empreses també podrien veure’s perjudicades per la prohibició, fins al punt que ja hi ha qui acusa Trump d’haver-se disparat un tret al peu. El cas està al centre de la batalla que la Xina i els Estats Units mantenen per la supremacia econòmica, tecnològica i política, amb implicacions que es fan notar més enllà dels dos països i del sector de les telecomunicacions.

Formalment, el departament de Comerç dels Estats Units ha tallat l’aixeta del proveïment a ZTE -un 80% dels seus productes contenen components d’origen nord-americà- per haver incomplert un acord de l’any passat en què reconeixia haver venut equipament de telecomunicacions a l’Iran i a Corea del Nord mitjançant empreses pantalla i, d’aquesta manera, esquivar l’embargament comercial dels Estats Units als dos països, i acceptava pagar una multa de 900 milions de dòlars. Tot i així, l’empresa no ha sancionat els directius implicats com havia promès, i per això el govern Trump ara li ha aplicat aquesta nova sanció.

No obstant això, la història ve de més lluny. Fa anys que el govern dels Estats Units sosté que els equipaments de procedència xinesa són un risc per a la seguretat nacional, perquè poden contenir portes falses que permetin a la Xina interferir en les infraestructures crítiques. Ja l’any 2012 (en època d’Obama), el Comitè d’Intel·ligència del Congrés nord-americà va recomanar a les operadores telefòniques que evitessin incorporar material de Huawei en les seves xarxes. Tot i estar basada en sospites no demostrades -l’empresa insisteix que cap teleco del món s’ha queixat mai de cap forat de seguretat-, la directriu va tenir efecte: la firma tampoc ha aconseguit ni tan sols vendre telèfons en aquell mercat, fet que encara dona més mèrit a la tercera posició del mercat mundial que ocupa actualment.

En canvi, ZTE s’havia mantingut relativament a cobert, diuen que per la seva estructura empresarial: a part del 30% de les seves accions en mans del govern xinès, cotitza a la borsa de Hong Kong, i això l’obliga a mantenir una certa transparència, a diferència de Huawei, que és una empresa privada propietat dels seus empleats. L’incident de les vendes a l’Iran ho ha canviat tot, i no només als Estats Units: Telstra, l’operadora més gran d’Austràlia amb més de la meitat dels 31 milions de línies de mòbil que hi ha al país, ha retirat de les seves botigues fins a 22 models de smartphones i altres dispositius connectats de ZTE. En canvi, altres operadores semblen mantenir-li la confiança: és un dels proveïdors de xarxa preferents del grup Telefónica, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina.

Ara bé, ZTE no és l’única damnificada. També han començat a patir els proveïdors nord-americans de l’empresa xinesa: des de Qualcomm, que li subministra els processadors Snapdragon per als smartphones de gamma alta, fins a Acacia, que veu perillar un 30% de la seva facturació total si no pot vendre components òptics a ZTE. En el primer dels casos la situació és potencialment més complicada: Qualcomm té pendent d’aprovació pel govern xinès la compra de l’empresa holandesa NXP, crucial per a les seves ambicions d’entrar en el mercat dels objectes connectats. I fins i tot hi ha qui ja es frega les mans: mentre Huawei no depèn completament de Qualcomm perquè la seva filial HiSilicon produeix xips Kirin compatibles -igual que Samsung es fabrica els Exynos per als telèfons que ven fora dels Estats Units-, ZTE haurà de buscar una alternativa. La taiwanesa MediaTek ja té permís del seu govern per omplir el buit en la cadena de proveïment de ZTE que deixi Qualcomm. Això sí, els processadors de totes les marques citades són compatibles amb l’arquitectura ARM de l’empresa britànica del mateix nom, a la qual paguen llicència i que ara és propietat de la japonesa SoftBank mitjançant el fons d’inversió Vision Fund on també participa, entre d’altres, l’Aràbia Saudita. Aquesta compatibilitat és clau per poder fer servir el sistema operatiu Android d’una altra empresa nord-americana: Google, tot i que com que és gratuït no queda clar si està afectat per les sancions de Trump.

Un Trump que, per cert, semblava menys accelerat fa pocs dies: al seu Twitter assegurava haver donat instruccions per relaxar les sancions a ZTE, suposadament per evitar la pèrdua de llocs de treball a la firma xinesa. Probablement hi tingui molt a veure la pressió que les tecnològiques dels Estats Units, amb Tim Cook d’Apple al capdavant, li estan fent per evitar que se’ls tanquin del tot les portes del mercat xinès. Fins i tot hi ha qui vincula el canvi de posició de Trump a l'inversió de 500 milions de dòlars que una constructora estatal xinesa ha compromés fa uns dies en una urbanització a Indonèsia on el president nord-americà té interessos empresarials. Però Trump ha quedat atrapat entre dos focs: les empreses nord-americanes d’altres sectors ja s’estan queixant d’aquesta aparent concessió.

A mitjà i llarg termini, Trump ha obert un meló difícil. La globalització de l’economia estableix una dependència mútua, on els països que et proveeixen components són també els que han de comprar els teus productes acabats. Però en el marc de la competència entre els Estats Units i la Xina per dominar els móns de les xarxes de telecomunicacions, dels objectes connectats i la intel·ligència artificial, el cas de ZTE farà que el govern xinès inverteixi en reduir encara més la seva dependència tecnològica de l’exterior. I hi ha un indicador molt significatiu: els xinesos ja s’han posat al capdavant en tots els sectors citats perquè dediquen la majoria dels beneficis a la recerca i el desenvolupament, mentre que els seus rivals dels Estats Units prefereixen repartir dividends entre els accionistes per tenir contents els mercats de valors.