L'art de treure "del purgatori" una casa icònica del racionalisme

BarcelonaLa Casa Vilaró, la primera obra de Sixte Illescas (1903-1986), al barri de la Salut, és un habitatge pioner del racionalisme a Catalunya i una icona per a diverses generacions d'arquitectes. L'element més característic és com s'adapta al fort desnivell del terreny, i l'aire nàutic que li dona la barana de la terrassa. Malgrat que a Sixte Illescas no li agradés gaire, la casa és coneguda com El Barco per la barana que tanca una de les terrasses. Però la casa està "en el purgatori", com va escriure l'arquitecte i artista Ben Weir (Belfast, 1991) quan hi va fer una estada de treball al setembre de l'any passat dins el projecte europeu Artistes en l’arquitectura. Reactivant cases modernes europees, impulsat per la Fundació Mies van der Rohe. "Està a l'espera de judici –diu Weir–. Fa l'efecte que una obra històricament tan important compleix una funció insatisfactòria; el glamur desacurat de les habitacions, que actualment acullen un hotel, sembla que té molt més per oferir-nos".

Malgrat tot, el lloguer turístic ha permès als propietaris fer-se càrrec de l'elevat cost del manteniment de la casa, i a l'interior encara es poden trobar detalls que es remunten a quan el senyor Vilaró, que era decorador, va fer l'encàrrec a Sixte Illescas després que li toqués la loteria. A l'arquitecte li va quedar un record agredolç, perquè es va passar del pressupost i Vilaró ho va perdre tot. "Va ser el meu primer gran fracàs perquè vaig arruïnar el propietari. Va haver de vendre la casa perquè no la podia pagar", va recordar Sixte Illescas en una entrevista. "Jo era molt jove i ho volia tot; per tant, li demanava tot el millor. Recordo que vaig fer lacar tota la fusteria de la casa, i va tenir un cost desorbitat perquè no era usual a l'època", va explicar.

L'objectiu del projecte Artistes en l’arquitectura. Reactivant cases modernes europees és reivindicar el valor dels habitatges moderns i obrir el debat de com s’han de conservar i el futur que poden tenir. La pandèmia del covid-19 ha impedit fins ara mostrar a Barcelona, mentre que sí que es van poder veure al Centre de Belles Arts BOZAR de Brussel·les, els resultats de les estades a la Casa Vilaró i també a la Casa LeWitt (Itàlia), la Casa Strebelle (Bèlgica), la Casa Iancu (Romania), la Casa Fiorelli (Itàlia) i la Casa Van der Meeren (Bèlgica). Com es pot veure en les fotografies que acompanyen aquest article, fetes al pavelló Mies van der Rohe, la fundació i l'artista ho tenien tot a punt per mostrar les peces, un reguitzell d'escultures que evoquen a escala 1:10 les parts de la Casa Vilaró que primer van ser modificades, pocs mesos després de ser acabada: un pavelló d'entrada emmurallat amb escala, la sala de la biblioteca sota l'escala, i l'habitació suite adjacent, que en un moment determinat va ser un pati obert. "L’alterada Vilaró va aparèixer pocs mesos després que s’acabés de fer la casa el 1930 –explica Weir–, quan va rebre els seus nous amos. Tot i que la van modificar moltes mans, el teixit de l’edifici manipulat es presenta a si mateix com confús i, de vegades, estrany. La sala de la biblioteca sota les escales, per exemple, sembla que pertanyi a un ambient totalment diferent, sembla més una cabana de caça que una unitat per viure-hi. Algunes alteracions són molt més inquietants que d’altres. El seu paper era, evidentment, transformar un manifest polèmic en un edifici funcional".

"Si no es pot adaptar, un edifici no és una bona peça d’arquitectura. Per això m’interessen els afegits. La construcció no és el final d’un edifici, sinó el començament d’un procés", va subratllar Weir quan era a la casa. "Les maquetes són una manera de documentar i investigar la condició actual de la casa, però també una manera de qüestionar el valor, la necessitat o el paper que aquestes alteracions tenen avui en el context actual de l'edifici patrimonial protegit", diuen des de la Fundació Mies van der Rohe. Tot i així, l'artista s'hi va centrar després que l'Ajuntament de Barcelona rebutgés la proposta que va fer de "treure parts de l'estuc blanc per exposar la construcció de sota, per revelar com una casa moderna havia estat construïda d'una manera tradicional, malgrat que l'habitatge ja havia estat manipulat". "Crec que la forma ideal de la Vilaró va existir fins que hi vaig arribar en persona i vaig obrir la porta", conclou Weir.