Com treure partit d'una crisi

La premsa occidental comença a fer-se ressò del que ja s'anomena la "gran desacceleració" en els països emergents, i l'atribueix a la crisi de les economies avançades. És una visió egocèntrica i, per tant, superficial. En efecte, almenys en el cas de la Xina hi ha alguna cosa més que una desacceleració conjuntural imposada per l'exterior: les autoritats semblen voler aprofitar un creixement de les seves exportacions per acostar l'economia al que creuen que ha de ser el seu futur. En aquesta orientació hi ha lliçons per a nosaltres.

És sabut que durant els últims vint anys l'economia xinesa ha descansat en les exportacions i en la inversió per assolir un creixement mai vist en una economia d'aquesta mida. També són conegudes algunes de les conseqüències negatives d'aquest patró de creixement: conflictes comercials, desequilibris amb les economies avançades, mal aprofitament de recursos en algunes grans inversions públiques, augment de la desigualtat i agressions al medi ambient. Per això des de fa almenys una dècada tothom urgeix les autoritats perquè l'economia descansi més sobre la demanda interna, sobretot sobre el consum privat. A més, la Xina necessita augmentar la seva productivitat per donar cabuda al creixement dels salaris, i això implica començar a produir altres coses. Durant el mandat del president Hu i del primer ministre Wen, uns anys d'extraordinari creixement, les mesures van ser gairebé cosmètiques: quan les coses van bé és impossible canviar el fons.

La crisi, que a la Xina s'ha manifestat amb un descens del creixement fins al 7,5 per cent, mig punt més que l'objectiu oficial, ha servit en realitat d'excusa per emprendre canvis que s'auguren més profunds. En primer lloc, el banc central assisteix impassible a una contracció del crèdit creada per l'esclat de diverses bombolles immobiliàries en una sèrie de ciutats del país, que aquesta vegada no s'està veient compensada per estímuls fiscals. El resultat, grans pèrdues a totes les borses, que es concentren en el sector financer, com aquí, i també en les empreses dedicades al transport de matèries primeres bàsiques com el ciment i l'acer, que van ser el gruix del transport durant les últimes dècades. Per deixar-ho més clar, les autoritats han decretat una reducció de cent milions de tones en la producció de ciment, equivalent al doble de la producció total espanyola del 2007. Senyals que el sector de la construcció anirà adquirint el pes que li correspon en una economia madura.

Naturalment, n'hi ha que hi perden amb aquests canvis. Un exemple interessant: el sector de la construcció naval es veu afectat ara per un volum de trànsit inferior, i les autoritats han indicat que l'ajust anirà més enllà de la conjuntura. A la Xina hi ha censades 1.600 drassanes, de les quals 70 són grans empreses estatals. Avui la Xina ha de començar a decidir si confiarà el seu desenvolupament als campions nacionals, gairebé tots públics, a costa d'asfixiar el sector privat, o si permetrà que el sector privat vagi creixent en importància, al mateix temps que disminueix la de les empreses i els bancs estatals. Aquesta és una de les grans incògnites del seu futur.

Una última dada, que ha passat gairebé desapercebuda: el banc central ha eliminat la taxa mínima per a la concessió de préstecs (tot i que ha mantingut la taxa màxima de remuneració als dipòsits). Aquest és un pas en el procés de liberalitzar el sistema financer, un procés sempre arriscat, que la Xina es planteja des de fa anys, resistint fins avui les exhortacions d'Occident, però que sembla decidida a emprendre al seu ritme. Amb un sistema financer menys intervingut, la Xina passarà de ser una gran economia emergent a un actor de primera fila en l'economia mundial, ja no només com a subministrador de productes barats. La Xina, com la resta del Sud-est Asiàtic, va treure profit de la crisi de 1997-1998: l'acumulació de grans reserves en dòlars no només ha contribuït a mantenir la fortalesa del seu principal client, sinó que ha reforçat la seva autonomia: no necessita el mercat de capitals d'Occident per finançar-se.

Fins i tot venint d'un país tan diferent del nostre com és la Xina, aquesta evolució porta lliçons per a nosaltres. La primera es refereix al patró de creixement: la Xina, com el Japó, sembla haver entès que el desenvolupament és un procés que ha de ser fruit d'eleccions conscients, amb etapes per les quals cal passar sense entretenir-s'hi. Aquí, en canvi, hem descansat massa temps en un patró basat en dos pilars, turisme i construcció: un d'ells, la construcció, a l'abric de la competència internacional, i tots dos intensius en l'ús de mà d'obra d'escassa qualificació i de baixa productivitat. Els resultats d'aquest model: salaris baixos i atur alt. La segona lliçó és que la crisi, mentre ha infligit grans patiments a molta gent, no ha permès emprendre la neteja desitjable amb la rapidesa necessària: moltes immobiliàries, constructores i alguna entitat financera porten una existència espectral perquè els seus creditors no poden permetre's veure-les desaparèixer; hem patit moltes retallades però hem dut a terme escassíssimes reformes. I tot això per haver-nos endeutat en excés en una moneda que no era la nostra.

Finalment, la història recent de la Xina sembla indicar que el motor del desenvolupament canvia en cada etapa. No hi ha dubte del paper que han exercit les grans empreses estatals en el desenvolupament recent i en l'obertura a l'exterior de la Xina. No obstant això, molts auguren l'aparició de seriosos conflictes, en un futur potser encara llunyà, entre un nucli fortificat, basat en l'aliança entre el Partit i les grans empreses estatals, i un sector privat més dinàmic, però sense protecció i sense accés al crèdit. En el nostre cas, un no pot posar en dubte el paper d'institucions com l'INI, a l'empara del qual es va desenvolupar part de la indústria privada. Tampoc hi ha dubte que davant la perspectiva de la integració a la CEE el seu paper havia acabat. Des de llavors hem centrat els nostres esforços en una dotzena de grans entitats que ocupen posicions rellevants en el mercat mundial: els nostres campions nacionals. Amb alguna excepció (una o dues), aquests campions estan en sectors regulats, d'escassa innovació tecnològica, encara consumidors d'alta tecnologia. Segueixen sent peces insubstituïbles del nostre entramat productiu, però en ells no hi ha el futur del nostre desenvolupament. L'administració ha de vetllar perquè el seu desenvolupament no sigui obstacle per al d'altres, avui més petits, que seran els motors del futur.